Una veu imprescindible

Bartomeu Ramis, amb escolta pacient i respecte profund, ha recollit la veu de mossèn Pere Fons i també la de molts testimonis que l’han conegut: feligresos, amics, companys de viatge. El resultat és un llibre que ens fa viatjar des de la Mallorca rural dels anys cinquanta i seixanta fins a les comunitats llatinoamericanes del Perú i de Cuba, i que ens torna a dur a les parròquies i als carrers de l’illa. Hi trobam històries petites i grans, moments de quotidianitat i d’altres de transcendència. Hi trobam també els silencis i les contradiccions, perquè una llegenda no es construeix només de gestes, sinó també de fragilitats.

Pere Fons diu: «No vaig triar la comoditat, sinó la veritat. I això té un preu», Una frase breu, però que resumeix tota la trajectòria d’aquest home. El volum ens condueix per la seva infantesa pagesa, allà on la terra i el treball al camp marcaven el ritme de la vida. Allà, enmig de vinyes i ametlers, Pere aprengué que la fe no era un discurs, sinó un gest. Que Déu era present a les mans brutes de terra, a la suor dels jornalers i en la solidaritat dels veïnats. En paraules seves: «La primera parròquia que vaig conèixer va ser l’hort del meu pare». Una confessió que situa clarament on arrelava la seva espiritualitat.

El llibre dedica un ampli espai a la seva manera de predicar, que mai no deixava indiferent. No cercava retòrica, sinó veritat. A una de les entrevistes recollides, diu: «Els sermons són per obrir els ulls, no per adormir la gent». Aquesta és la clau per entendre per què tants feligresos el sentien com una veu necessària, i per què altres el trobaven incòmode, fins i tot perillós. També ens diu que la veritable santedat no rau en els miracles espectaculars, sinó en la constància d’estimar cada dia. Que estimar tothom, com deia la venerable Margalida Cativa, és també estimar Déu. I estimar Déu és estimar tothom: si tu, pel que sia, deixes d’estimar algú, ja no pots estimar Déu, perquè Déu ho és tot. I que predicar no vol dir repetir fórmules buides, sinó parlar des del cor, amb la vida com a testimoni.

També hi trobam les seves experiències a l’Amèrica Llatina, sobretot a Perú i a Cuba. Aquelles vivències el transformaren, perquè veié de prop com la pobresa podia conviure amb una esperança col·lectiva i combativa. Allà confirmà la seva convicció que Jesús fou un revolucionari. Tal com diu en una de les cites que recull el llibre: «Crist no va morir per fundar una religió tranquil·la, sinó per sacsejar consciències».

Aquest llibre és també un recorregut per la memòria viva dels qui el van conèixer. Hi ha testimonis de veïns, d’amics, de companys de parròquia. Molts coincideixen a remarcar la seva proximitat humana: el capellà que compartia taula, que sabia escoltar, que feia broma i que, alhora, no callava davant la injustícia. Algú el recorda dient: «El poble és la meva església, i la veritat és el meu altar».

Llegir Pere Fons: Una llegenda és retrobar un temps històric, el de la Mallorca que sortia del franquisme i de la dictadura, i on l’Església sovint era còmplice del poder. Pere Fons, en canvi, optà per la dissidència, per la denúncia, per la fidelitat al poble. Per això el llibre no és només la història d’un capellà, sinó també un fragment de la nostra història col·lectiva. I Maria de la Salut hi té un paper fonamental en tota aquesta història. Ningú podrà escriure’n la història sense repassar el que n’han dit els protagonistes, tant d’una banda com de l’altra. M’agrada aquesta manera d’interpretar l’esdevenir que hi trobareu en aquest llibre, tal vegada hi esteu en desacord, però són les vivències i les paraules de les persones que ho varen viure.

I també avui, quan la religió sembla perdre pes i molts viuen la fe de manera privada, la figura de Pere Fons continua essent un far. Perquè ens recorda que la fe pot ser compromís, que l’Evangeli pot ser paraula viva, i que la coherència personal és un testimoni més fort que qualsevol sermó.

Aquest no és un llibre per deixar a la prestatgeria. És un llibre per rellegir, per conversar, per compartir. És un llibre que convida a l’acció, que ens demana que no quedem muts davant la injustícia, que siguem valents i alhora tendres, compromesos i alhora humils.

Enhorabona a Bartomeu Ramis que ha sabut entrar dins l’ànima de mossèn Pere, retratat per les persones que van conviure –de vegades coexistir- amb ell. Tot el llibre és un diàleg a través de les preguntes enteses i meditades de l’autor; no interpreta, només relata i conta: serà el lector l’encarregat de posar fites, mesures i interpretacions a les paraules transcrites.

Suscríbete para seguir leyendo