Reflexions d’un observador

És una sort i un encert que Climent Picornell Bauçà, amb la complicitat del Gall Editor, vagi confegint un llibre, periòdicament, a partir dels articles que publica puntualment, cada dissabte, a l’Última Hora. Ja fa un cert temps que procur estar pendent d’aquesta columna que, en cap cas, em deixa indiferent. El manyoc d’articles recollits són reflexions d’un home que ha cultivat una capacitat meticulosa d’observar la quotidianitat en la que estam immersos per enllaçar-la amb l’experiència vital de qui ha exercit -i encara ara- de geògraf per copsar els canvis, de vegades traumàtics, a què estam sotmesos.

Com ho fa? Mirau, hi ha escriptors que deixen volar la imaginació i fabulen històries meravelloses, amb base real o no; són els novel·listes. Després n’hi ha que s’entretenen a polir les paraules, a escollir-les com qui tria els fruits d’un caquier en el seu punt de madurs i els col·loca, ben ordenats, en un caixó; són els poetes. Altres, ens conten el que va passant arreu i procuren, en la redacció, guardar-hi la màxima distància possible; són els periodistes. La prosa de Climent Picornell Bauzà té coses dels tres, sense ser ben bé cap d’ells. És ver que les històries que conta, o que sovint només s’hi entreveuen són, de vegades, bessons argumentals de pel·lícula. La seva prosa també és curosa en la selecció de vocabulari, un vocabulari imprescindible diria jo, però no en fa cap trunyella rimada. I és ben cert que els seus articles recorden la feina dels periodistes en el sentit de la narració d’allò que passa. Però en tot cas, del que parla Climent és d’allò que la professora d’història anomenava intrahistòria. Diu la Viquipèdia que el terme el va encunyar Miguel de Unamuno per referir-se a la vida tradicional o «tradició eterna» que serveix de decorat a la història més visible. És guapa aquesta definició, la vida tradicional, la tradició eterna, però m’agrada més la que dona Climent Picornell al prefaci, més ponderada però igualment profunda: històries sense grans gestos que sostenen l`ànima del poble.

Els entesos ens diuen que hi ha tants pobles com persones. I que ni tan sols el poble de cadascú és immòbil. Però el poble d’en Climent i el meu poble, i sé cert que la majoria dels pobles dels que llegiu aquesta ressenya, tenen -pel cap baix- tantes coincidències com diferències. Crec que la màgia d’uns textos com els que tenim avui el delit de fullejar és la capacitat de transmetre aquella sensació agomboladora de formar part d’una comunitat. Potser el que fa l’autor, de qualque manera, és esventar unes vivències personals per mirar que, agermanats amb les coincidències, podrem també apreciar les diferències. Si no el compartim, com hem de preservar el país? Escoltar, xerrar, tornar escoltar i compartir. Això és el que fa Climent. Sabeu què veig quan mir la portada del llibre? Una lluna creixent plena de confiança.

Suscríbete para seguir leyendo