El quefer ocult de les dones que canten

Brodadores, cosidores, espardenyeres, espadadores, trencadores, barraleres i barraqueres... Aquestes eren algunes de les professions de moltes dones a principis de segle XX. Eren dones que, a més a més, cantaven. El seu treball, en paraules de l’estudiosa Joana Maria Escartín, era un «quefer ocult», allò que no quedava inscrit en la majoria dels registres oficials, però que, tanmateix, era un important pilar de l’estructura social de la Mallorca d’aquell temps. Inspirada, en part, per Escartín i la idea de les feines invisibles o en tot cas menys visibles i reconegudes, ara Bàrbara Duran Bordoy acaba de publicar el magnífic estudi Cant i treball a Mallorca, obra amb la qual l’autora va guanyar el Premi Mallorca d’Assaig 2024.

L’estudi se centra en la «missió» (com solia dir-se aleshores) de Baltasar Samper i Ramon Morey del 1932 en nom de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que segons Duran va ser «una de les empreses culturals més transcendents del segle XX, duta a terme entre el 6 de gener del 1922 i el juliol del 1936, amb l’objectiu de recollir un patrimoni musical i cancionística que ja llavors s’albirava en perill d’extinció». I que les professions d’espardenyeres i espadadores estaven en vies de desaparèixer i ara estan pràcticament extintes és un fet indiscutible. La Mallorca rural, regida antany per festes religioses i el calendari agrícola, ara ha estat substituïda per segones residències de luxe i festes de techno, cúmbia i bachata. Però no ens posem nostàlgics...

Des de principis del s. XX, l’Obra del Cançoner va realitzar diverses missions a les Illes Balears, però la «memòria» del 1932, l’informe oficial de la missió, no es va enviar mai a les oficines de Barcelona. Duran reconstrueix aquesta missió «perduda», com si diguéssim, a partir dels arxius de l’Obra (ara a Montserrat) i els quaderns de treball de Samper conservats a la Biblioteca Bartolomé March Servera, entre altres fonts. I de materials per fer aquesta reconstrucció n’hi ha a voler. Les missions, com apunta el prologuista del llibre, Gabriel Janer Manila, eren una mescla de romanticisme (recuperar un passat idealitzat) i noucentisme (sistematitzar, catalogar, porgar els fets dels mites). Samper i altres investigadors recopilaven lletra i música de tradició oral, la transcrivien en notació moderna (solfeig), ocasionalment fotografiaven els «informants» (cantadors i sonadors) i fins i tot, en alguns casos puntuals, en feien un enregistrament sonor.

Samper i Morey a la missió del 1932 van anar a una quinzena de pobles de Mallorca i van entrevistar i fer cantar dotzenes de persones. Duran ha creat tot un mapa d’aquesta missió: la gent, les cançons, els distints gèneres (tonades de veremar, batre, tondre i balls de fandango, copeo; tocada d’oferta, flabiol, etc.). Ara bé, garbellant tota aquesta informació extreta de la paperassa a Montserrat i de la March, Duran va arribar a veure l’enorme «presència de les dones com a informants» i d’aquí a la realització que aquesta missió «esdevé, així, una manera d’apropar-se a un món del qual es tenen poques dades: el treball femení. I les cançons, aquí, dibuixen el rerefons de les tasques quotidianes de moltes d’elles, i de les petites indústries locals en les quals treballaven, fins i tot emportant-se feina a casa». El quefer ocult, com dèiem.

Suscríbete para seguir leyendo