Música de fragments

IMPRESSIÓ DE PAISATGE

Només hi ha el silenci de les esquelles i el crit monòton del mussol dintre l’horitzó sangonós quan la dona sordmuda treu una cadira de bova davall la figuera, agafa amb ràbia i tendresa aquella pepa de plàstic sense cap que trobà perduda per la carretera i engronsant-la enmig dels braços la desperta amb la més irada cançó de bressol.

DE NÀPOLS ESTANT

Vaig obrir els ulls, em vaig aixecar lentament, la petita terrassa de la meva cambra estava tota plena de sol. El capcurucull del nou Hotel Royal era tot ple de llesaminers que em feien arribar el seu perfum. Vaig caminar quatre passes. Em vaig asseure en una cadira de ferro enfront de la badia de Nàpols. Just davant tenia el castell dell’Ovo, la mar plana com una bassa d’oli de la Toscana i, al fons, l’illa amb la casa d’almangra de Curzio Malaparte sobre els penya-segats on et vaig estimar amb una barbàrie que no podré oblidar mai. La muntanya d’Anacapri esdevengué per un cop de llum tota visible. El Vesuvi estava cobert de núvols de tempesta i es veia un poc el promontori de Sorrento. He begut un Campari gin a la teva salut mentre llegia el poema de Thaddeus O’Neil que m’havia regalat n’Aina abans de deixar-me tirat en un bar de San Domenico Maggiore.

Clara, quan em passejava per enmig de la runa pompeiana, no et podia treure dels meus pensaments. Guerin em parlava de la memòria popular en aquells edificis de rics i només podia pensar en la teva cintura entrevista entre els bluejeans i el bodi color taronja un parell de dies abans de partir cap a Praga. Teresa em deia que no podria oblidar el meu recitat de «Desolació» de Joan Alcover al Petit Teatre pompeià mentre feia callar un grup de japonesos i et veia, Clara, asseguda en una de les primeres files de marbre com si fossis una patrícia. Eres una patrícia a milers de quilòmetres dels meus braços.

Et voldria sorprendre sempre seguit amb les meves maniobres dilatòries i crec que no arrib ni a les teves aigües pròpies, que sempre has tingut molt geloses, molt tancades.

El sol ha convertit la badia de Nàpols en un diamant de mil i un reflexos. El Campari gin em produeix efectes euforitzants. En lloc del paisatge resplendent només puc veure dins la foscúria la teva boca sense dents, Clara, la meva primera llar, la teva pantafena càlida, humida, olorosa, viva, dolça, bategant! Com l’estim! Com la necessit! Com la desig! Sed ubi manes in memoria mea, domine? Però on, tu que ets la meva dea, habites en la meva memòria? La duresa de la meva verga és inusitada com una arrel que cerca el cel i fuig a les totes de la gravetat.

ELS DIUMENGES HORABAIXA RENEIX LA CONFUSIÓ MORAL

Sort que he vist aquells rams de violers que no comprava ningú. Els vull tots, li he dit a la venedora de flors, i m’ha pegat una ullada com si fos un tocat. Per tranquil·litzar-la li he dit que comprava aquelles flors per fer un ram immens a una amiga que estava malalta i m’ha mirat com a un bon samarità. He abraçat aquelles branquineues de flors, blaves, liloses i blanques, hi he aficat el cap dedins molta d’estona i m’ha envestit una bafarada d’olor que m’ha duit totes les raconades tristes de la infantesa, quan aquell perfum em va fer feliç.

Sembla mentida que unes flors trobades per atzar en un mercat de poble em donin tant de gust, em facin tanta de companyia i m’ajudin a recordar uns temps perduts. Una frase d’Anselm Turmeda em ve al cap: «Aquí vérets violers blaues, grogues i vermeyles».

MÉS POESIA, SI US PLAU!

Insistiré, fort i no et moguis, que la poesia ens forneix una espècie de memòria perduda de nosaltres mateixos, de la nostra condició de terrícoles, de terrestres, ara que hem entrat en una era novella en què hem d’aprehendre el sistema fràgil i complex pel qual els fenòmens vius modifiquen la terra fins a la seva possible destrucció. I nosaltres convertits en botxins.

La poesia és una afirmació, literalment i en tots els sentits, de les llibertats humanes. Vivim en el començament d’un «nou ordre mundial» en què les tiranies de tota casta i en tots els llocs del món es multipliquen a les totes com patologies infeccioses, en què les poderoses forces econòmiques imposen amb estratègies perverses els seus mundialitzats esclavatges, en què les 62 guerres, especialment les d’Ucraïna i de Palestina, amb tota la destrucció, el dolor i la mort que duen, senyoregen arreu arreu, en què els Estats —amb la sacrosanta coartada de la lluita contra el terrorisme— escapcen, retallen, escurcen i arriben a eliminar les llibertats. Per aquí és per on anam quan col·locam la poesia com a sinònim transparent de la llibertat.

Què hi pinta la poesia en un món que va cap a l’homogeneïtzació dels individus, cap a la castració, l’ablació i la destrucció del cervell humà? Quin paper pot fer la poesia en unes societats que adoren l’ídol d’or i estan travessades per correnties mortíferes de les quals les plagues dels feminicidis, de la violència contra els humans LGTBIQ+, amb lliures orientacions sexuals, de l’oblit dels milions de migrants en condicions difícils o ofegats en el mar són exemples significatius de la injustícia, la desigualtat i el dolor? La poesia i els poetes són llumenerets blaus dins les fosques que són l’aire del mal d’aquests temps. Encendre mots sonors de llums, bengales verbals de salvament, escales de socors per escapar de la desesperació, fer de la poesia lletres dites en veu alta de neó, d’arc voltaic, que il·luminin tants de cors perduts enmig de la foscor com hi ha pertot, és l’objectiu d’un conjunt d’individus que, ara i aquí, fan fruitar les llavors de la paraula.

Suscríbete para seguir leyendo