Que visca el Verdi més traviato i transgressor...

Què visca, sí!, tot i que ara es tracta precisament de recordar la seva mort -una mort (quasi) mai es celebra, una mort normalment es recorda-, traspàs aquest que tingué lloc a Milà un fred dia de finals de gener de 1901, ara fa exactament 125 anys. Allò, ja s’ho poden suposar, trasbalsà per complet la societat italiana d’aquell temps, símbol com era d’un pais encara jove, pensin que el procés unificador s’havia acabat de coure feia només quaranta anys. Perquè, com és ben sabut, Viva Verdi! –així, dit en italià– s’havia arribat a convertir, mig segle abans, en un lema polític, reivindicatiu i subversiu davant l’opressió que l’imperialisme dels Habsburg austríacs exercien sobre els anhels nacionalistes pro-italians, allà per la Llombardia de la dècada de 1840. Però anem a clarificar algunes coses, que és el millor que ara podem fer per preservar la memòria del genial compositor d’Il trovatore, Aida i Otelo, entre moltes altres obres quasi tan immortals com ell.

Han de saber que Giuseppe Verdi havia vingut al món a Busseto, l’any 1813, quan la regió de l’Emilia-Romagna era part de l’imperi napoleònic i, per això, ell era tècnicament francès de naixement. De jove tingué una trajectòria que per res feia pensar en els seus èxits futurs i, de fet, va haver de viure experiències realment dramàtiques, abans de triomfar com a compositor d’òperes: la mort dels seus dos fills i de la seva jove i adorada esposa Margherita el portaren, poc abans de l’estrena a la milanesa La Scala del seu Nabucco (1842), al límit de la resistència emocional i, de fet, estigué a punt d’enviar-ho tot a filar. Fou llavors, precisament, quan el seu nom i la seva obra foren capitalitzats pels intel·lectuals milanesos del Risorgimento fins el punt que, com s’ha dit, l’expressió Viva Verdi! servia per reivindicar la figura del rei del Piamont com a futur cap d’un anhelat estat italià –Vittorio Emmanuele, re di Italia–, a major glòria dels grafiters de la Milà d’aquell temps. El cor d’esclaus jueus i oprimits del tercer acte del seu Nabucco –el cèlebre Va, pensiero, qui no l’ha sentit amb emoció alguna vegada?– esdevingué així l’oficiós himne nacional d’una nació sense estat, més o menys com ho és ara allò dels Segadors per a alguns de nosaltres. Era però Verdi un nacionalista italià militant, com alguns varen voler fer veure llavors? Jo diria que no exactament. Anem per parts.

És segur que Giuseppe Verdi sentia simpatia pels intel·lectuals i els artistes vinculats al Risorgimento, especialment per figures com les de l’escriptor Alessandro Manzoni –la seva novel.la més celebrada, I promessi sposi, fou publicada el 1842, el mateix any de l’estrena del Nabucco verdià– i, de fet, fou a la memòria de Manzoni que dedicà Verdi el seu celebrat Requiem, el 1874, un any després de la mort d’aquell, recordin que a finals del proper mes de març la nostra Orquestra Simfònica l’interpreta, en doble sessió, a Palma i Manacor, ja veurem com va, la cosa. La posició política de Verdi envers els intel·lectuals nacionalistes durant la dècada de 1840 se va veure ben reforçada, a més, pel rebuig que el compositor sentia per la violenta repressió que exercien els malvats austríacs –comandats per militars com Joseph Radetzky, ara que encara ressonen els compassos de la seva cèlebre Marxa, himne quasi universal del nostre Cap d’Any–. Ara bé, quan tot allò quallà en un procés unificador més aviat conservador i monàrquic, per molt liberals que fossin els Savoia del Piamont, Verdi començà a distanciar-se d’un «procés» –he fet servir la paraula amb tota la intenció del món– que cada vegada capitalitzaren més els sectors de la burgesia que ell més odiava. L’òpera La traviata, estrenada a Venècia l’any 1853, serà el missatge enverinat que el compositor de Busseto envià a aquella burgesia italiana benestant i autocomplaent que ell tant menyspreava, i és per això que decidí, contra tota norma establerta, situar la trama argumental d’aquell drama en el seu present –cosa que ni el transgressor i revolucionari Richard Wagner mai no s’atreví a fer, per cert–. Tanmateix, molts dels presents a les representacions de La traviata s’hi varen poder sentir «retratats» i, alhora, Verdi pogué dur a terme un petit exorcisme personal atès que el drama que viuen Violetta Valéry i Alfredo Germont, víctimes de l’hipòcrita moral burgesa, es pot entendre també com a trassumpte d’una situació de rebuig social que llavors patien ell mateix i la seva parella de llavors, Giuseppina Streponi, amb qui el compositor «cohabitava» fora del matrimoni.

I si la burgesia era objecte recurrent de la seva ira i del seu corrosiu sarcasme, què dir del que sentia el sempre anticlerical i (de jove) pro-republicà Giuseppe Verdi pels alts estaments de l’església catòlica? L’òpera on millor es mostra això és, sense dubte, la genial –i un poc massa llarga, tot s’ha de dir– Don Carlo, estrenada a Paris el 1867. És ben sabut que aquesta meravella musical va néixer amb motiu d’un encàrrec que li havia fet l’Òpera de Paris, la qüestió era posar en valor la celebració de l’Exposició Universal que aquell any tingué lloc a la capital francesa. I la qüestió era, també, atacar els infames veïnats espanyols, perquè les relacions diplomàtiques entre Espanya i França no passaven llavors pel seu millor moment, tot s’ha de dir –no feia massa temps ells espanyols havien deixat un poc penjats els francesos per un tema que tenia a veure amb Mèxic, coses de l’imperialisme que llavors s’usava–. La veritat és que Verdi, sempre a la seva, no deixà contents ni a uns –jugà a fons la carta de la llegenda negra espanyola– ni als altres –tot el primer acte de Don Carlo mostra una realitat francesa que els francesos no volien veure ni sentir– i, en general, tota la trama és un autèntic desgavell des del punta de vista històric. Qui realment rep fort amb aquesta obra és, però, l’església catòlica, ben dogmàtica i gens cristiana, representada aquí pel Gran Inquisidor, no deixin de fixar-se en el diàleg que aquest manté amb l’atribolat Felip II a l’inici del quart acte. Diuen que, el dia de l’estrena a l’òpera Garnier de París, l’emperatriu i esposa de Napoleó III –com saben, la molt espanyola i encara més catòlica Eugenia de Montijo, originària de Granada i aristòcrata pels quatre costats, Palafox, Portocarrero i Kirkpatrick com era– li va fer la creu al compositor, i no precisament per donar-li la benedicció. Clar, Verdi teniu un motiu prou justificat per mostrar aquell anticlericalisme militant: el llavors papa de Roma, Pius IX, era el darrer obstacle que encara hi havia per tal de completar el procés unificador italià que, clar està, requeria de la capitalitat romana per poder-se considerar enllestit del tot. Ailàs, Verdi, un autèntic «bala perduda», degué pensar la Montijo. Un rolling stone, s’hagués dit d’ell més tard. Un meravellós traviato, en definitiva...

Suscríbete para seguir leyendo