Ned dins la natura com dins el teu cor

‘MON AMOUR’

Escric ‘mon amour’ i tot comença a tremolar: el cervell, la taula, l’ordinador, els vidres, els arbres, els niguls, el bosquet, el safareig, el terrer, les parets, la serra, el cel i la mar.

Escric ‘mon amour’ i sé que l’essencial és sempre el més pròxim.

Escric ‘mon amour’ i em trob davant les portes de l’ultramon ple de sorpreses i prodigis, de connexions i d’energies.

Escric ‘mon amour’ i començ un viatge pels amors llargs plens d’estacions en què tots els meteors hi diuen la seva i es multipliquen els esdeveniments de l’esperit i de la carn, les delícies i els dolors, les tristeses i les resurreccions, els deliris i les calmes, les ferides i els encontres, les desolacions i els festers, la roda incessant de vida que hi ha darrere els contactes infinits.

Escric ‘mon amour’ i em sé esqueixadament humanal en aquest camí cap al que estim, un ritme en forma de moviment perpetu, una manera sempre d’avançar cap al més enllà.

Escric ‘mon amour’ encoratjat per la certesa minsa de saber que tu ets, senzillament.

CURTCIRCUIT D’IMATGES

Lectora, has de llegir això com si fos un split screen, aquests muntatges en què la pantalla cinematogràfica s’escindeix per juxtaposar diverses intrigues simultànies. M’agradaria fer sentir totes les grandioses longituds d’ona de la història present al mateix temps que aquesta petita vibració biogràfica perquè l’una en l’altra mostrassin alguna espurna del que som que atia els meus despertars.

Sent una gran sordesa dins el caos de les informacions (com més notícies rebem, més desinformats estam). Gent sorda, cega i blablaesca, és a dir, paralitzada, robotitzada.

Abraç l’huracà, no em sent amb cor de desxifrar els esdeveniments plens de cridòria que reverbera arreu arreu.

Quasi res no és al seu lloc habitual.

Com podria obrir als altres els camps del possible?

Com ho hauria de fer per escriure el buit entre els mots perquè les paraules ressonassin infinitament més?

Com m’hauria d’enginyar perquè mentre et dic una cosa al mateix temps pogués amollar-ne una altra i així el camp de la paraula s’obriria de pinte en ample d’una forma més radical que una idea o un sentit?

Com hauria d’inventar algun gargot per fer irrompre el verb a cavall en paraula somniadora de Mandelstam, l’amic de tot el viu?

Per l’escletxa d’aquesta ferida ix una llum: sembrar la poesia de la compassió, dur-la al món sota la forma preservada d’una absència, d’una extenuació, d’un xiuxiueig com si en els llavis de tot humà, fins i tot en els d’aquells que no tenen res a dir, es conservàs el dibuix del darrer mot pronunciat.

Ai, amic poeta Óssip Mandelstam, com t’estim!

LOVE EN MAJÚSCULES!

Als llatzerets del dolor, en l’endèmia de la malaltia i del contagi, de la mort i de la guarició, en l’ànsia, el pànic i la por, en l’obsessió i la soledat, en les neurones en alerta permanent, escric la paraula amor.

Escric amor amb obstinada cal·ligrafia una vegada i una altra, i una altra, i una altra, sense acabatall.

Escric amor com si fos una matèria (‘mater’) lluminosa que penetra en el lloc de tots els començaments.

Escric amor dins les arrels i les branques de l’instant etern.

M’ho ha ensenyat el boix antic del bosquet quan l’abraçava i sentia les notes d’un Mozart adolescent que sortien per les fulles atacades per l’epidèmia de la papallona negra.

M’ho ha repetit la terra de call vermell que em bressolava plena d’herbes, de flors i de cucs, d’humus i de verdets, que em feia oblidar el vertigen d’especulacions, de pèrdues i d’ofegors, de nervis fets teranyina i parany.

M’ho han dit les passes dels ocells a l’aire que han baixat damunt la pàgina en blanc per dibuixar constel·lacions quasi mironianes que m’han deixat davant mi mateix i amb mi mateix en un diàleg de combat i de renaixença.

M’ho han cantat els ametlers agònics per la maleïda Xylella que feien els caragolins consolats per les margalides grogues i blanques que entintaven de bellesa salvatge el seu horitzó d’adéus.

M’ho han repetit els núvols com un ramat de xotets damunt un cel puríssim que són la meva casa com les frases que vendran i que perseguesc amb l’entusiasme dels cercadors d’or que només troben macs de pedra viva.

CEL·LOFANA

Els ulls tancats, el cap en negre (negra nit), inspir, expir, inspir, expir, inspir, expir, inspir, expir, inspir, expir.

Passa temps, temps.

Després la veu sola, la teva veu, la meva veu.

Sola, tota sola, entotsolada.

No hem de cercar fora de nosaltres allò que ja era dins nosaltres.

AQUESTA POR D’ARA MATEIX

I estic atacat d’una por que m’arriba per totes les retxilleres de la percepció. Quan veig que les biblioteques no tenen valor per a quasi ningú, tenc por. Quan veig que la poesia és considerada un avorriment, tenc por. Quan veig que poca gent sap llegir de bon de veres, tenc por. Quan veig que tot és usura, càlcul i desconfiança, tenc por. Quan veig que les sensacions desapareixen dels cossos humans, tenc por. Quan veig que es pensa poc, tenc por. Quan veig el tsunami d’ignorància que ens envaeix, tenc por. Perquè la ignorància engendra violència, i tenc por.

I em refugii en els detalls: contempl els vols dels teuladers que han fet niu dins un drago. La bellesa del món és precisa. L’atenció se’n va cap a imatges breus —el color d’uns llevamans, el tremolor d’una fullaca, la rosada d’un herbei, el vaixell del núvol—, que creen poemes ràpids a l’interior d’una epopeia agresta, rústica. I faig llistes de coses —eines, empelts, varietats, noms de plantes i d’animals, topònims, desigs— per desenvolupar el poema dels mons oblidats que tenim just devora i no veim, des de les coses petites a les més grans, tot allò inútil que no mira, ni sent, ni toca ningú.

I, sobretot, vull escoltar el que té lloc en la profunda intimitat del mot.

Suscríbete para seguir leyendo