XXIV

És simptomàtic, quan un fa una cerca per internet sobre «minerals estratègics», que la tercera entrada -la primera no enciclopèdica- pertanyi al Ministerio de Defensa. El concepte fa referència a aquells minerals que són imprescindibles per al desenvolupament modern d’un estat. En l’actualitat, les reserves afecten, grosso modo, dos camps: l’energia i l’electrònica, inseparables l’una de l’altra. La necessitat (malauradament vigent) de reserves de combustibles fòssils, ha estat la causa durant el s. XX (i encara enguany mateix) de greus conflictes arreu del món. Pel que fa als elements químics que són la base de bateries i ginys electrònics, quan un parla de liti, de plata, de cobalt... és molt difícil no recordar el genocidi tutsi de 1994 i el paper vergonyant que hi jugaren les grans potències pensant només en els seus interessos econòmics.

El museu que avui transitam no n’entén, de terres rares. Quan un observa la majoria de les peces que l’integren, se n’adona de les absències que el fan uniforme: no hi ha, pràcticament, plàstic ni components electrònics. Estan formades per una col·lecció bàsica de materials que inclou el món vegetal (fibres i fusta), els metalls relativament abundants (ferro, coure, zinc, estany i els seus aliatges), la pell animal, el vidre i la ceràmica. Així era, pràcticament fins a principis del s. XX, el món anomenat artificial d’ençà de la prehistòria.

La Col·lecció Museogràfica de la Fundació Cosme Bauçà (i Adrover), que ocupa els espais de la casa pairal d’aquest capellà, existeix per desig exprés del seu fundador. Creada l’any 1962, el seu fons s’ha nodrit, principalment, de la seva col·lecció personal i de les aportades per Miquel Bordoy i Oliver (pel que fa a l’arqueologia) i per l’historiador Pere Xamena i Fiol. L’any 2018 el museu rebé el nomenament de Col·lecció Museogràfica i és una visita imprescindible per conèixer la Mallorca preturística i la història de Felanitx. El fons documental és un altre dels tresors estotjats.

Abans de sortir, fix l’atenció en una gran alfàbia que supòs oliera. Margalida Rivas i Llompart, gerent de la Fundació, m’explica, emperò, que es tracta d’un peça que servia per criar cucs de rossinyol. Aquestes erugues del gènere Tenebrio es criaven amb farina i eren molt efectives per caçar aquests aucells amb garbellets. Una bona ocasió per escoltar la Cançó del rossinyol composta el 1825 per Aleksandr Aliàbiev quan aquest era a la presó. Tota una expressió d’anhel.

Suscríbete para seguir leyendo