Cors i anticors: les dues cares de la lluna

A l’agost de 1975, al Congrés del XIV Congrés Internacional de Ciències Històriques celebrat a San Francisco, la Comissió Internacional d’història marítima dedicà les sessions al cors i la pirateria. Mig segle després, les actes, publicades en offset (Paris, 1975) resten encara com la pedra angular de tot estudi sobre les depredacions per mar. Quan fa la Mediterrània, seguint Michel Fontenay i Alberto Tenenti, el corsarisme adquirí dimensió pròpia car al seu rol polític i econòmic -en sengles formes de fer la guerra i el comerç- s’afegia la seva instrumentalització per dur endavant l’enfrontament entre la creu i la mitja lluna. Així, als segles XVI i XVII les societats més actives en aqueixa pràctica foren les regències barbaresques i l’estat confessional de Malta, governat pels cavallers de Sant Joan. Com no podia ser d’una altra manera, les societats marítimes conegueren l’impacte del cors (i/o pirateria), majorment com a víctima. Això no lleva que altres l’emprassin molt activament, configurant-se com eix del seu desenvolupament econòmic .És el cas de Mallorca; on al llarg de la segona meitat del XVII la rapinya marítima «legal» va esdevenir una vertadera empresa mercantil.

No estranya la confusió conceptual entre pirateria i corsarisme. Com pot passar entre captius i esclaus. Els termes, de fet, podrien ser sinònims car les diferenciacions estreben únicament (que no és res) en el seu caire institucional. Michel Mollat distingia entre un cors reglamentat i una pirateria salvatge. Cert. Ara bé, qui ho determina? Per a nosaltres, els cristians, sempre som corsaris i patim captivitat. Els nord africans, són pirates i, apressats, esdevenen esclaus.Qui dels «nostres» historiadors nomenen pirates als maltesos, guerrers de la Cristianat i màxims èmuls dels barbarescs? A la Valeta, l’Alger cristiana hi acudí genteta de passat sinistre amb finalitat de respondre els barbarescs i lucrar-se al mercat d’esclaus.

De les darreries del segle XV fins ben entrat el XVII mallorquins, menorquins i eivissencs, desenvoluparen un cors artesanal. Fins un segle més tard, els primers no aconseguiren practicar un cors agressiu, amb razzies pels litorals magrebins. Ho feren just quan els barbarescos havien començat a periclitar. d’abast inferior, els menorquins ho pogueren fer al XVIII sota pavelló britànic; i els eivissencs a la primera meitat del XIX. Mentre, es defensaren com saberen i pogueren.

Precisament, ara ho sabem gràcies a l’esplèndid llibre Las Baleares frente al corso. La defensa de un archipiélago en elMediterráneo del siglo XVI d’Andreu Seguí Beltrán.

Al setembre del 2018, a la Universitat Pompeu Fabra, Andreu Seguí Beltrán va llegir la seva tesi doctoral «¿Unas islas asediadas? Las Baleares frente al corso (1480-1620)». Qui la va jutjar sap que es tractava d’una vertadera fita a la història marítima de la Mediterrània. No en debades, un any després meresqué el XX premi de Recerca «Ricart i Giralt» que atorga el Museu Marítim de Barcelona

Com remarca Eloy Martín Corrales al seu pròleg, a l’exposició detallada del «teatre d’operacions» segueix una curada anàlisi de la seqüència cronològica al voltant de la (les) frontera (es) de la Mediterrània. L’estudi es concentra majorment en dos escenaris: l’organització del sistema defensiu de les Balears i la vessant humana, especialment a partir de les víctimes, òbviament «cristianes».

El treball és exemplar en abordar la temàtica des de tots els seus angles, directes i col·laterals. Cal remarcar la magnitud de dades en afrontar un cas desenvolupat quan el càlcul era, documentalment, impensable. La dèria de l’autor estreba en reptar la màxima blochiana que, al meu entendre, ajuda la comprensió del fet històric: «Là où calculer est impossble, suggerer s’impose». En aquest sentit, xoca la seva conscienciació en calibrar la rellevància dels guarismes. Hom imagina el nivell, amb números, del pols sanguini dels atacants i dels atacats, les angoixes dels darrers front l’avidesa dels primers. D’haver-ho permès, de bon segur que Andreu Seguí l’hauria calculat.

Dues són les seves principals aportacions: Primera: la constatació de relativitat del perill corsari. Amb l’excepció dels saquejos de Maó i Ciutadella, les desfetes ocasionades són prou inferiors a les suscitades per un victimisme que no condueix a lloc. Això obeeix a l’eficàcia del sistema defensiu dels propis pobladors en l’aixecament d’un ventall de bastiments, a la disponibilitat de les forces de l’administració reial i de les universitats (municipis) illenques i a l’armament en cors per a combatre el mateix cors. I segona, la dissecció del fenomen de la captivitat que patiren els illenc a terres «D'Alarbes». Potser caldria aprofundir entorn els renegats, allò que Bartolomé i Lucile Bennassar anomenaren «els cristians d’Al·là» . És molt adient, també la manera de plantejar l’epíleg, balanç de la defensa: A) més efectiva del que calia esperar i B) però, alerta, no fou del tot perfecta.

Cors i anti-cors. O viceversa. Ambdues configuren el fes i revers de la moneda. D’aquí que el aplicar el cors al segle XVI com un sistema de defensa, va poder possibilitar que, en contexts viables, s’arribi a transformar en un dels més rendibles negocis per la mar.

Nota final: Pocs dies després de presentar-se al Museu Marítim de Mallorca el llibre que ara ressenyam, sortia al carrer el treball de Victòria Burguera Puigserver Els perills de la mar a la Corona d’Aragó Baixmedieval. (Fundació Noguera, Barcelona, 2025) .Gairebé cinquanta anys després que vaig encetar les meva recerca, el cors illenc, sortosament, ja te qui l’escriu

Suscríbete para seguir leyendo