Elogi de la imperfecció

«Tenir un fill amb un trastorn mental és una putada». Sí? No n’estic gaire segur. Diria més aviat que es tracta d’una oportunitat. I no ho dic en un sentit filosòfic o religiós, sinó en el que en la meva opinió i de manera prou intel·ligent desenvolupa Carla Gràcia a la seva darrera novel·la, Perfectament imperfecta (Univers, 2025). Un dels seus mèrits és que, sota una aparent frivolitat en el tractament de determinades qüestions, s’hi amaga una profunda reflexió sobre el fet de ser mare d’un nin amb autisme, així com el de ser una dona que tracta de sobreviure en un món on se sent a mercè d’una sèrie d’esdeveniments que ella no ha escollit, però davant els quals no pot romandre passiva o indiferent.

Rut, la protagonista principal, mare de dos fills -un d’ells amb un trastorn autista-, viu amb un marit gairebé absent de tota mena de responsabilitat i una mare que a les acaballes de la seva vida vol celebrar un casament eixelebrat i distòpic. Evidentment resulta francament complicat assolir la perfecció, en aquest context. M’atreviria a dir que amb prou feines es pot sobreviure: «Tinc la sensació que ara només ens agafem a una cinta que ens arrossega cap endavant», li diu al seu marit tot recordant els dies feliços que potser mai ja no tornaran. I això que es conforma amb ben poca cosa; en té prou amb una mica de comprensió o d’empatia, dins el remolí de sentiments que conforma la seva existència: «A vegades només necessites una mà forta i algú que et digui que tot anirà bé».

Gràcia hi intercala encertadament monòlegs d’en Martí, el seu fill amb problemes, explica quines són les seves necessitats i per quin motiu actua d’una determinada manera: «Les repeticions tenen un no-sé-què que em calma». I potser no va gens desencaminat, quan hom veu el petit bordell que constitueix el seu entorn social i familiar. Aviat descobrim, tanmateix, que la «putada» contra la qual es rebel·la inicialment la Rut assoleix caires d’inusitada tendresa, especialment palesos als capítols titulats Llista de coses que aprenc de tu. Vet aquí un petit exemple: «Ara, amb les glopades del mar de fons, ho reconec: de tu, Martí, aprenc la força de viure. Amb tot, ets el meu aire».

Diu, en Martí: «Potser la meva mare em va recollir del mar; potser em va salvar d’un mar on cauen nens d’altres llocs, d’un altre planeta». Qui sap si aquest planeta és precisament el de la perfecció que tant anhela la mare, tot tractant de subsistir en un món on la desraó i l’egoisme conformen bona part del seu paisatge vital. Cal ressenyar així mateix el component feminista de la narració; un feminisme, al capdavall, fruit de la condició de dona de la protagonista principal: «El Martí continua cridant i donant puntades de peu (...), i jo el continc i m’adono que m’he passat tota la vida espantada per la bèstia que porten a dins els homes».

Potser no és una novel·la perfecta, però del que no hi ha dubte és de que es tracta d’una novel·la rodona, si ens atenem al contingut i finalitat última de la narració.

Suscríbete para seguir leyendo