Blai Bonet fa cent anys que arribà a Santanyí

Un lloc de coneixement, reflexió i debat

L’Avenç, aquesta revista que l’abril de 2027 farà cinquanta anys, és tot això. En aquest primer número de 2026 hi ha una crònica feta per la directora, Núria Iceta, que ens diu tot el que va succeir a les jornades que el 21 i el 22 de novembre de 2025 es feren a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú amb el títol La Vitalitat del Patrimoni Literari Català: Balanç, vincles i horitzons, i que aplegaren una cinquantena de professionals de diversos àmbits interessats tant en el patrimoni literari com en el present i el futur de la literatura. M’agrada molt que aquest resum el tituli «Cultura 360 graus» i digui: «No ens cansarem de reivindicar la importància de la cultura en totes les seves dimensions de gaudi, creixement personal, generadora de pensament crític, de progrés i consciència social, en la seva bellesa i utilitat de l’inútil.» I a continuació afegeix que són massa les amenaces que assetgen la cultura com la idiotització de molts continguts que copen les xarxes socials i els mitjans audiovisuals, la nostra mandra i cansament de lluitar contra els elements, la creença que fora del nostre petit món no hi pot haver res de bo. Tot un petit manifest de lluita i d’esperança en aquests temps convulsos.

Hi ha una estrena magnífica, «La platja de Pequín», que està dedicada a les històries, els fets i les fetes dels xinesos a Catalunya. Manel Ollé, poeta, crític, sinòleg, fa un text extraordinari on hi ha una mescladissa de testimoniatge personal, crònica, assaig i descripció de coses i casos en què ens conta amb un llenguatge enllepolidor i molt entretingut l’empremta dels xinesos a Barcelona, la seva història, els fets històrics, mediàtics, artístics, sociològics, econòmics, geogràfics i anecdòtics de la «chinoiserie», de la fal·lera oriental del niponisme que impregnava des dels salons orientals dels col·leccionistes a l’arquitectura de Gaudí. Aquest primer relat, «Ombres xineses», em deixa amb ganes de saber-ne més.

A la secció Espais i memòria, hi ha «La vinya dels artistes», on ens expliquen a través de la paraula i la imatge el que es fa des de 2009 al celler Mas Blanch i Jové, de la Pobla de Cérvoles, a les Garrigues, en què s’ha creat un espai d’art a l’aire lliure, amb una festa i una edició limitada d’ampolles de vi, on s’han incorporat intervencions escultòriques i instal·lacions que conviuen entre les vinyes. L’artista clau del projecte fou Josep Guinovart, que tenia una gran vinculació amb el territori i la cultura del vi. I s’hi han afegit altres artistes com Carles Santos, Frederic Amat, Eva Lootz, Joan Brossa, Susana Solano, Antoni Llena i Gregorio Iglesias.

Empremtes de la literatura al carrer, al paisatge o en objectes

Què hi ha darrere aquesta presència i què ens diu sobre el cànon literari, les identitats o el «mercat»? «El paisatge literari per entendre el patrimoni des de la condició postliterària», de Iolanda Ogando, codirectora del projecte CALIBRAM («Cànon, mediació i brànding en els sistemes postliteraris ibèrics –segles XX-XXI»), i Enrique Santos Unamuno, respon algunes d’aquestes preguntes i mostra exemples de Branding the Canon, la plataforma que aglutina algunes d’aquestes manifestacions. Interessantíssim!

Vindran les dones: 150 anys de lluites en els carrers de Barcelona és el títol d’una exposició inaugurada a la darrera Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara de Mèxic, celebrada entre el 29 de novembre i el 5 de desembre de 2025, on Barcelona era ciutat convidada. Les tres curadores, Ingrid Guardiola, Margarida Casacuberta i Anna Maria Iglesia, expliquen en un detallat article la lluita de les dones a la ciutat per convertir-se en un subjecte i cos de ple dret. Un repàs de l’impacte que han tingut en la fisonomia barcelonina i com n’han fet un lloc més habitable, més enllà de polítics, urbanistes i arquitectes. La mostra serà a la primavera al Museu d’Història de Barcelona. Lourdes Toledo fa una petita crònica personal del pas d’alguns autors catalans per la FIL, on va assistir amb la delegació del PEN Català.  

En aquest número s’inaugura una secció de Julià Guillamon, T’explico un acudit?, que desglossarà alguns exemples d’humor gràfic català. Comença amb una anàlisi de l’Auca de la rereguarda, publicada al número commemoratiu de L’Esquella de la Torratxa, el 23 de juliol de 1937, dedicat a la victòria de la República contra el feixisme. Texts magnífics d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i dibuixos de Kalders (Pere Calders) són explicats, analitzats i contats per un Guillamon que ha seleccionat també unes imatges reals i evocadores.

Joaquim Nadal reflexiona sobre la revisió del franquisme en la crònica de la presentació a Girona del darrer llibre de Francesc-Marc Álvaro, El franquisme en temps de Trump (Pòrtic), que es pregunta sobre la pervivència del règim en un moment de feixismes globals que celebren figures com la de l’actual president dels Estats Units d’Amèrica. Un article de plena actualitat, quan aquesta setmana hem rebut la notícia de l’atac a Veneçuela i la detenció del president Nicolás Maduro. 

Nicolás Sesma, historiador i professor titular al Laboratoire ILCEA4 de la Universitat de Grenoble Alpes, analitza la figura dels senadors de designació reial (1976-1979) en el procés de la Transició. Un text matisat i ple de detalls significants sobre aquesta possibilitat que, d’entrada, era un as a la màniga important en les negociacions del Govern amb les personalitats franquistes més reticents a acceptar la Llei per a la reforma política. 

Alba Sabaté llegeix amb passió el darrer llibre de poemes d’Antònia Vicens, Agafa la teva creu (La Breu Edicions). Els vint-i-tres poemes breus, sintètics i de gran intensitat en què s’expressen els records, una poètica de la devastació, de la fam i de la guerra i una mirada cap enrere de la vida de la poeta Vicens, són per la crítica una crua realitat esquematitzada i mostrada de forma punyent amb imatges commovedores. El llibre és també un passeig pel seu Santanyí natal i per una vida en què el dolor, la fe i l’escriptura l’han acompanyada sempre. I fineix dient que els poemes d’Agafa la teva creu són l’obra d’algú que ha anat perdent amb els anys el consol de la fe, però que ha après que no pot fugir sempre de la por.

Llegiu «Blai Bonet carn de lletra viva»

I en aquest 2026, centenari del naixement de Blai Bonet, aquest cronista, que fou el seu amic coral tota la vida, escriu nou planes de L’Avenç, fetes a mà i a consciència, en què repassa la biografia de tota l’existència blaibonetiana amb paraules que va dir i escriure amarades d’una literalitat aromàtica i vibrant per un cantó, i amb records de les nombroses visites i alguns viatges que varen fer plegats, i la correspondència que creuarem quan rememorava esdeveniments íntims, detalls subjectius i minúcies que l’enriquien, per l’altre. I recorr amb paraules planeres la trajectòria de la seva obra llarga, complexa, vivificadora, una veu nova i profètica i commocionant que constitueix una fita i un fonament essencial de la literatura catalana contemporània. Subratlla la irradiadora força poètica dels seus texts novel·lescs i dietarístics. Umpl la seva història d’anècdotes entranyables que evidencien l’essència humanal de Blai Bonet, la poesia quotidiana de la seva vida, la senzillesa i la bellesa que pintava amb els seus mots. I canta aquesta energia de la bona que una grapada de paraules col·locades amb mestria pot produir. Llegiu Blai Bonet, fa tornar guapos i intel·ligents! 

Suscríbete para seguir leyendo