XXIII

He tengut la sort de conèixer l’anunci de la mort d’alguns amics estimats. En el cas d’en Guillem, jo era massa jove, inexpert, poruc, maldestre... i no me’n vaig sortir. En el cas d’en Jordi, ens vàrem poder acomiadar pocs dies abans i, amb les mans preses, vaig poder-li agrair els camins compartits. En el cas d’en Francesc, l’anunci d’un traspàs relativament proper ens va acostar encara més i ens va permetre verbalitzar sentiments d’una intensa estima.

Hi ha pèrdues personals que esdevenen font de bellesa compartida; una bellesa que, després, exorcitzarà o mitigarà el dolor de la temuda absència. Jaume Santandreu i Sureda escriví, seguint el consell de Jaume Vidal Alcover, una llarga carta de poemes al pare mort. En nom del pare és un recull d’una tendresa infinita: Necessit conversar amb vós, mon pare... Com ho és Mar(e) de Maria Servera Matas: No expulsis l’enyor / ni esperis respostes. / Podem veure plegades caure els estels.

Transit, avui, les petites habitacions d’un museu gairebé decimonònic amb les persianes i els portellons tancats. La poca llum, el mobiliari silent i l’absència de ginys electrònics contribueixen, encertadament, a recrear l’ambient d’una casa benestant de principis del s. XX. Els quadres paisatgístics i els plafons explicatius (o les parets escrites) fan de la passejada una enriquidora immersió en l’univers alcoverià.

El Museu Joan Alcover que l’OCB conserva al 24 del carrer de Sant Alonso de Palma, ens recorda dos fets que contribuïren a forjar alguns dels millors poemes d’Alcover: l’elecció -encara que tardana- de la llengua materna com a vehicle d’expressió literària i, especialment, la pèrdua tràgica de la primera dona i dos fills (encara en perdria dos més). Aquest és, per això, també, un museu d’absències. Ho diu a Dol: Sols la fredor d’aquestes lloses / calma la febre de mon front... i ho diu a Desolació: ... jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort. Però ell mateix confessava que no tinc preferència pel dolor com a font d’inspiració; és el dolor que ha tingut preferència per mi.

De tornada, a la plaça de Santa Eulàlia, uns coloms pelluquen entre les fulles dels platers. Un cop de vent en fa caure d’altres, com les del Cyrano, perquè malgrat el seu terror de morir sota el sòl, volen que el darrer instant tingui l’encant d’un vol! I sona en el meu cap la versió per a violoncel i orquestra del Cigne de Camille Saint-Saëns.

Suscríbete para seguir leyendo