J’adore el cos de les coses

ALLIBERAR LA VIDA LATENT DELS OBJECTES

Això podria ser una pintada d’André Breton. Ell deia que no existeix cap cosa de l’activitat humana, que no sigui capaç de reciclar-se en vida vertadera. I hi afegia: “Tota deixalla a l’abast de les nostres mans es pot considerar com un precipitat del nostre desig.” I Mateu Coll (MC), artista i professor, és un col·leccionista d’objectes, un curiós de les coses, un recercador d’escapolons, de repussalls, de triadures, de romanents, d’esbaldrecs, de baluernes. Un home que té un amor carnal per les coses i ho escriu, li agrada tenir-ne cura, acaronar-les, aviciar-les, gaudir-ne i patir-ne sempre seguit. I aquesta passió fixa insaciable, l’exercici d’entusiasme per aquestes peces que són i fan memòria, ens la conta amb tota casta de detalls al seu llibre L’imant i les coses (Lleonard Muntaner Editor), amb fotografies de Jean Marie del Moral i un epíleg de Sebastià Perelló.

L’OBJECTE ESTIMAT ÉS INFINIT

Això ho deia l’artista Louise Bourgeois, i MC ho sap des que té us de raó. M’agrada quan parla de la seva infantesa perquè em descobreix sensacions d’una forma especial de sentir les coses, perquè sap el joc de seducció de l’objecte, l’imant que t’hi estira per esdevenir-ne amant. Temple Fielding era un escriptor de viatges nord-americà. Vivia a Formentor. El pare de MC li tallava els cabells. El nin MC de vuit anys volia acompanyar-lo. A la casa de Fielding quedava amb el cuiner: per un cantó, seguia la seva feina fil per randa i, per l’altre, els mobles, cuines, geleres i trespols especials que hi havia. I a través de la porta mig oberta per on el pare havia partit afinava una taula d’estil imperi on hi havia moltes de coses de plata, pitxers, un joc de palanganes, una parella de canelobres, cendrers i marcs amb fotografies. I segurament un llibre de visites que Núñez Espallargas conta que va comprar als encants de Barcelona. Així, MC, no perdia calada.

LES COSES ESTOTGEN RESSONÀNCIES I ECOS

MC obri de pinte en ample tot al llarg del llibre, que qualificaria de molt inspirador per a tots aquells que estimam els objectes, recerques inacabables i íntimes sobre les coses, que de vegades es converteixen en un thriller ple de suspens i d’intriga, d’altres són una descripció minuciosa de fotos, de quadres, d’escultures, de paisatges, i d’altres, amés a més, en diu a les clares que darrere aquella troballa hi pots descobrir un poema, una novel·la, una història. I ens recorda amb exemples a balquena que les coses no diuen mentides i ens xiuxiuegen, si escoltam de prop, la seva veritat. I si les mires molt de temps i molt de fit a fit, Walter Benjamin dixit, et lliuren els seus secrets.

EL TEXT DE MC ÉS UN OBJECTE VERBAL QUE FA LLEGIGUERA.

No en sortireu com hi havíeu entrat, d’aquesta capsa de música, d’aquest gabinet de curiositats, d’aquesta cambra de meravelles, d’aquesta casa pròpia, d’aquest chosier que és L’imant i les coses. En puc donar testimoniatge. El lector es veu atrapat també per aquesta ànsia espasmòdica de col·leccionar confessions personals de l’amador dels objectes, esdevé addicte i assedegat d’un conjunt de fets i fetes, de gaudis i pèrdues, de paranys i miratges, d’una narració fraternal en què es despulla en confidències euforitzants i còmplices. MC fa tots els papers de l’auca: es fa cronista de la música del temps, després esdevé enquadernador per convertir el llibre en una metàfora viva, sap ser restaurador de coses baldades, assaja l’assaig erudit amb l’acompanyament de veus sàvies per botar amb aires col·loquials a la contarella més casolana, s’endinsa en l’autobiografia amb fervor i un empegueïment de nin polissó que et diu la veritat, o ens deixa en la amb unes digressions atonals entre el goig de l’autoconeixement i la frenesia joiosa d’una deriva juganera dins aquesta enciclopèdia poètica, aquest diccionari casolà desbordant d’aiguabarreigs, dins aquestes aventures d’una narració incompleta que sempre seguit mostra una vida exultant entre els noms i les coses. MC sempre és un amfitrió.

LES LLISTES SÓN FESTIVALS PÒETICS, INVENTARIS DE LA MEMÒRIA, BANDES SONORES DELS RECORDS.

MC sap que aquest cant pla de l’enumeració que posa cara i ulls als objectes és una energia inesgotable, és un mantra d’una festa rave, és un camí ple de revolts damunt l’abisme del temps, és una polifonia de veus monteverdianes, és una descripció inacabable, és un desert, és un bosc, és un fester. Si el lector llegeix les llistes a poc a poc i fort, si passa llista de cor, acabarà dins un estat de gaudi que recoman efusivament.

UN ÀLBUM DE MENÚS: UN ÀLBUM HISTÒRIC QUE ENS CONFORMA.

Aquesta part final del llibre és el principi. Així d’enigmàtic! La troballa fou al mercat de Sineu: un Álbum para menús d’Enric Vives. Comença amb el menú d’inauguració de 1903 del Grand Hôtel de Palma i acaba a finals de 1931. Tres-cents menús que són trenta anys de vida ciutadana, però també apareixen l’Hotel Formentor, Sóller, el Port de Pollença, Artà, etc., i en els quals participen la crème de la crème de la intel·lectualitat, l’art, les finances, la política i una llarga llista cultural d’un name-dropping de celebritats impressionant. MC ho diu ben clar i català: “L’àlbum és un mostrador, una vitrina, una peixera, un aquàrium, nacre i coral, un expositor íntim de la seva vida social, que ve a ser un poc la de tots plegats. I un recordatori.” Pàgines i històries commovedores!

LES FOTOS DE JEAN MARIE DEL MORAL ENS FAN MIRAR AMB EL SILENCI LES COSES

L’imant i les coses duu moltes de fotografies de Del Moral que no tenen cap idea il·lustrativa del text. Són imatges en què el fotògraf ha sabut captar els objectes en fred, sense història, sense records, sense paraules; amb aquest “desconcert honest i humil de la cosa poca, del que és petit i expòsit, i amb tota aquella força incontenible del que és negligible, insignificant, però que tresca més que mai el seu sentit en la seva marginalitat”, com diu a la perfecció l’amic escriptor Sebastià Perelló en l’epíleg “Les coses que pensen”, on dona, amb el luxe de la simplicitat sàvia, una varietat d’horitzons que s’obren, una festa de miradors que es visiten i unes retxilleres de punts de vista per eixamplar la lectura del llibre.

Jean Maria del Moral m’ha semblat més morandià que mai perquè ha fet unes imatges ascètiques, netes, sense cap reguinyol, sinó amb la senzillesa i l’elegància d’aquell que llegeix MC, però retrata allò que no veu en el text, allò secret, amagat, mal de dir, perquè ens manifesta com són les coses sense nosaltres, la seva eternitat solitària amb enquadraments, angles, picats i contrapicats, on s’amaguen veus silencioses, paraules mudes, la perennitat. “És quan en un llibre les fotografies són l’indicible dels mots i les paraules, el forat negre de les fotos”, diu Sebastià Perelló. Un llibre-joia!

Suscríbete para seguir leyendo