Els buits de la memòria

La memòria és un organisme viu: selecciona, interpreta, exagera, oblida. Les persones recordam el que ens serveix i el que no hem resolt, però sovint, no recordam el que ens faria mal. La memòria és el relat que ens feim per poder conviure amb el que vàrem ser. És precisament la memòria, com a tema i forma, el que construeix l’arquitectura narrativa del nou Premi Ciutat de Manacor de Novel·la Maria Antònia Oliver 2025: Com voleu, germans, que canti, de Joan Pons Bover. Pons Bover signa una novel·la que torna a un dels escenaris més transitats de la narrativa catalana —la Guerra Civil i la feixuguesa del després— però ho fa des d’una òrbita pròpia, íntima i renovadora. L’autor aprofita el marc històric no per insistir en els episodis coneguts, sinó per acostar-nos a la textura emocional de les seves víctimes: el que succeïa en els silencis, les tavernes i les il·lusions. Fractures emocionals que giren entorn de la figura d’un mestre mallorquí immers en un temps que castigava el pensament crític.

L’obra, dissenyada a partir d’una pluralitat de veus —un dels grans encerts—, esdevé una polifonia que basteix un mosaic de memòries que, en topar-se, revelen la complexitat i la fragilitat del que recorda cada persona. Hi trobarem un protagonista que escriurà des de la necessitat de justificar-se i deixar llegat; un monòleg intern amb veu de dona que parlarà amb el lirisme propi de qui escriu des de la ferida i la idealització d’un amor encara per fer; i, també, una veu externa que supervisarà el que la resta mai no s’atreviria a dir.

La novel·la posa èmfasi en el paper invisibilitzat de les dones. Esposes, filles i germanes que sostenien l’esfera domèstica mentre afrontaven la por, les represàlies i la tasca de mantenir el prestigi familiar en un entorn on tothom es coneixia. Dones que visqueren un doble front —el de la violència política i el de les conviccions socials— i que pagaven, amb reputació i silenci, les conseqüències de les accions dels altres. A l’obra s’hi recupera aquesta experiència femenina amb una delicadesa que restitueix dignitat.

Mallorca i Formentera funcionen com a escenari. L’ús viu de la llengua, que reprodueix fidelment el parlar de les dues illes, reforça la proximitat amb el lector. Igualment significatius són alguns símbols recurrents: la mar com a espai de promesa i vertigen o les muntanyes de sal com a record d’un món en transformació. La diglòssia, sempre present en una terra lingüísticament ferida, dibuixa la jerarquia de llengües que governen les relacions socials.

Com voleu, germans, que canti és, en definitiva, una proposta literària madura i necessària: una exploració profunda de la memòria col·lectiva i individual que confirma Pons Bover com una veu capaç de donar veu al passat amb la voluntat, ben necessària, de desenterrar totes les veus que hi restaven amagades. És, en definitiva, una constel·lació de memòries parcials, contradictòries i complementàries que deixen en evidència que, als mallorquins, la por ens fa fer coses.

Suscríbete para seguir leyendo