REGALAU LLIBRES A BALQUENA

TORNEM-HI TORNA-HI

M’entusiasma veure les llistes de llibres que surten als mitjans de comunicació. Això em fa veure i creure que hi ha una revifalla de lectors. Ho comprov amb els amics, coneguts i saludats que em parlen de les seves lectures. I també en la vida de cada dia i de cada nit trob gent molt diversa que llegeix tota casta de llibres (al bus, en un bar, a la sala d’espera d’un metge, a l’avió, al tren, al perruquer, etc.). Una de les meves curiositats és saber l’obra que s’empassen, però això és difícil. Fa dos dies i per casualitat vaig veure una senyora de mitjana edat i vestida de pell negra que devorava un llibre a un cornaló del banc on esperàvem a l’aeroport de Barcelona i, després de fer tota casta de moviments dissimulats, vaig descobrir que llegia Crideu la mort errant, digueu-me on va (La Magrana), de l’amiga Antònia Vicens la qual cosa em va omplir d’alegria. Aquest és el primer llibre que aconsell perquè té una prosa lírica que t’enamora, empra molt de recursos literaris diversos com el diari personal, amb una llengua vibrant en la qual el català dialectal tremola, uns diàlegs de caràcter realista que ens defineixen els personatges i unes formes descriptives de llocs i paisatges que embolcallen una trama que toca temes tant d’ara com la identitat, el feminisme radical i l’arborescència de les relacions entre els humans.

A totes les lectores dels mil i un sexes de l’esperit que adorin els dietaris vet aquí tres llibres ben diferents que les poden entretenir de valent. Vida i miratges (Proa), del poeta narrador i traductor Pere Rovira. El text passa tot l’any 2022 i comença el dia 1 de gener i acaba el 31 de desembre quan escriu: «La vida pot ser bastant emprenyadora, però sempre té una cara bona; de vegades la mostra sense fer-se pregar, de vegades has de buscar-l’hi». Aquest escriptor de 78 anys no es mossega la llengua i ens dona un panorama íntim i social ben entretingut i engrescador.

Ramon Ramonés de Catarroja, té 50 anys, fa de corrector en una editorial, escriu llibres de poemes i dietaris. Aquest d’ara va ser escrit l’any del confinament i una data important per l’autor. L’any dels cinquanta. Dietari 2020 (Lleonard Muntaner. Editor). La veu de Ramon conjuga la vida domèstica, la familiar, les seves preocupacions literàries i aquella pandèmia que li ha caigut damunt, tot amb un llenguatge senzill, dens i que llisca molt bé. Un desplaçat s’autoanomena amb discreció. Obri perspectives noves amb un sentit crític encomiable.

Diaris alfabètics (Angle), de Sheila Heti. Aquesta escriptora canadenca i experimentadora va consignar la seva vida deu anys seguits. Després va decidir desfer-se de la lògica, va seleccionar 500.000 paraules, va posar les frases en un full de càlcul i les va ordenar alfabèticament. I va retallar i retallar fins a deixar 60.000 mots. En aquesta discontinuïtat s’hi filtra una forma nova de sentit. Tot, els amics, els amors, els escrits sobre art i literatura, els desigs, els anhels, etc., es reorganitza de bell nou. Trenca la narrativa convencional. I ens dona una allau que no s’atura d’esclats brillants, matisos, sorprenents troballes on l’atzar convida al vagareig del lector. La traducció-versió de Maria Bosom és extraordinària.

ONADA DE LLIBRES

Dues biografies: Tolstoi i Pessoa. Dos homes que tenen vides ficcionals. El millor traductor del rus que tenim ara mateix és Arnau Barios. I em va dir que per ell era la millor biografia tolstoiana com conta en el seu excel·lent pròleg: Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura (Eclecta Editorial), d’Andrei Zorin és com una novel·la que explora la seva existència a través de cartes, diaris, testimonis i les seves grans obres. Ens mostra un home dividit entre passió i fe, noblesa i poble, art i redempció amb un català que és un dels grans plers d’aquest llibre. Recoman també una altra traducció de Barios: Ànimes mortes de Nikolai Gógol, que ha rebut el premi de traducció Àngel Crespo. Dues joies.

L’altra meravella biogràfica és: Pessoa. Una biografía (Acantilado), de Richard Zenith. Aquest llibre recopila dècades de recerca pessoana sobre la seva vida, la seva imaginació prodigiosa i la seva gran originalitat, els seus heterònims (personalitats pessoanes amb els seus noms, vides i escrits propis) i la seva vida secreta plena d’esoterismes, manies, i una visió molt personal sobre l’erotisme i els esdeveniments de la seva època. Una obra, magníficament traduïda per Ignasi Vidal-Folch, que sempre ens farà companyia.

Una noia de la ciutat (Anagrama), de Mercè Ibarz és un llibre fresc, descriptiu, autoficcional i ben escrit. L’autora ens explicava la seva gènesi: «Escriure des de la meva experiència, en primera persona, gràcies a l’art i al documental contemporanis». I ella no s’ha aturat d’escriure així des de La terra retirada (Quaderns Crema, 1993) fins al recent assaig No pensis, mira (Anagrama, 2024). La mort de L., el seu company, desencadena l’escriptura d’aquesta obra en què una al·lota de disset anys arriba de Saidí a la Barcelona del tardofranquisme i comença una carrera periodística i literària. Els records riquíssims de la Barna dels setanta amb el final de la dictadura franquista i el començament d’una democràcia, la pràctica del feminisme i els primers camins en el periodisme en l’Avui o el Diari de Barcelona formen la matèria d’un llibre deliciós que es llegeix d’una tirada.

Qui salva una vida (Proa), de Núria Cadenes és una novel·la coral en què durant la Segona Guerra Mundial un grup heterogeni de persones s’uneixen per crear una xarxa d’evasió a la Cerdanya i salvar als fugitius del nazisme i els dissidents del franquisme. Aquest retaule líric dels anys quaranta del segle passat que la Cadenes ha escrit amb la seva ploma lluitadora i lírica té com a fonament un mossèn, Joan Domènech, germà del padrí de l’autora, depurat per l’Església nacionalcatòlica. Una estructura de vint-i quatre fragments que es mouen amb la forma d’una troca embullada entre 1943 i 1950 és la trama del text. Un text que segrega ritmes i musicalitats per totes bandes amb fraseigs de virtuosa, intertextualitats secretes amb la Rodoreda, l’Ovidi o el Jaume Roig, entre d’altres, que enriqueixen una escriptura amarada de sensorialitats i exquisideses per mostrar uns dolors profunds, unes pors terribles i uns temps difícils i assassins amb molta solidaritat de bon de veres. I com a fons metafòric la mata de jonc (aquesta xarxa de capellans, notaris, anarquistes, comunistes, que s’exposa, fa, ajuda, se la juga i pren partit pels justos) que si va plegada, sense desconfiança ni traïció és invencible. Un llibre que et dona forces per veure i creure l’energia de la humanitat. Premi de novel·la Proa 2025. Molt recomanable!

Suscríbete para seguir leyendo