XXI

Deia René Descartes (s. XVII) que tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors... Aquesta és una de les premisses més importants que el filòsof francès esgrimeix a l’hora de formular el seu dubte metòdic. No puc estar segur de gairebé res de l’exterior, excepte que estic dubtant. I si dubt, que és acció de pensar, llavors existesc. És el cogito ergo sum. Una altra manera de dir-ho l’ha trobada Lax’n’Busto en la seva cançó «Tornarem» quan diu que rere els dubtes hi ha la veritat. El dubte és sempre un exercici intel·ligent -i esgotador- d’aprenentatge i, en oposició a obrar per dogma, de tolerància.

Els alumnes de Secundària que avui eren al museu escoltaven amb atenció la introducció que el professor d’Educació Plàstica els ha fet sobre l’art abstracte en contraposició al figurativisme. Pens que, de qualque manera, 300 anys després, els artistes plàstics es prengueren seriosament el plantejament cartesià i es desempallegaren del vincle visual d’allò reconeixible. I tanmateix ho feren des de la matèria. Però ara la pilota era al cap de l’observador que havia d’interpretar allò que veia, que havia de fer camí a partir del dubte.

Som al peu de l’escala que dona accés al Museu Fundación Juan March de Palma. Sobre el meu cap descansa suspesa una estructura voladora de José María Yturralde. L’artista de Conca diu, al seu llibre «Entropía», que procura investigar los siempre inagotables misterios del fenómeno humano, su capacidad para interpretar la realidad y sus posibilidades de comunicación. Mentre, en una altra sala, el professor interpel·la els alumnes perquè expressin llurs percepcions i, a partir d’aquí, s’estableixi un diàleg enriquidor. A les sales, obres de Miquel Barceló Artigues, Josep Guinovart i Bertran, Antoni Tàpies i Puig, Joan Miró i Ferrà, Eduardo Chillida Juantegui... són llavors inapel·lables per a la reflexió. Dos pisos i 21 sales de bones propostes.

Abans de partir, torn fer una mirada a Le perroquet (el lloro) de Joan Miró. És encisador. Al hall del Museu, quatre kènties encalcen la poca llum que penetra per una altíssima claraboia el·líptica. Ben pensat, la música de la primera meitat del s. XX feu el mateix que l’art abstracte. S’anà despullant de línies melòdiques i encaixos tonals. En arribar, pensaré la peça 4’ 33’’ de John Cage.

Suscríbete para seguir leyendo