Regalau llibres a voler

S’ACOSTEN NADAL I ELS REIS

Aquest MMXXV hi ha llibres nous per totes bandes com un tsunami lletrer. M’han demanat per les xarxes que recomani llibres a balquena per poder triar regals per a amics, coneguts, saludats i, fins i tot, enemics. Ja sabeu que m’entusiasmen les llistes, i no m’hi he pogut negar. L’ordre dels llibres no és cap símptoma de valor. Tots són productes de qualitat sense data de caducitat ni efectes secundaris. Anem per feina!

Martí Domínguez és un escriptor valencià biòleg, director de la revista científica Mètode, que aquests anys passats ens ha donat tota una sèrie d’obres que recoman per llegir i regalar: La sega (una novel·la històrica ambientada en la postguerra rural), L’assassí que estimava els llibres (una novel·la negra molt entretinguda), L’esperit del temps (una novel·la on ens conta el paper clau de la ciència, amb l’eugenèsia com a tema principal, en temps del nazisme, que escarrufa), Mater (Proa), premi Proa (on conta una engrescadora aventura distòpica), Del natural (Edicions 62) (on fa un recorregut arriscat pel món de la pintura descrivint com els artistes han mirat i han vist la natura. El llibre fineix amb en Miquel Barceló que torna a la natura al llarg de la seva trajectòria, literalment i en tots els sentits). I ara mateix acaba de treure Ingrata pàtria (Proa), una novel·la protagonitzada per un metge que va ser rector, professor i recercador de la Universitat de València, Joan Baptista Peset, sentenciat a mort per un consell sumaríssim franquista el 1941. Les tres darreres hores de la vida d’aquest professor, abans del seu assassinat, són la matèria d’un text en què destaquen els pensaments, dubtes i expectatives d’un home innocent, savi i lluitador d’esquerres que espera la mort. Així mateix, hi ha un nombrós cor de veus —des de les veus de les persones que l’acompanyen al patíbul a les consideracions dels botxins feixistes— que creen un relat escruixidor sobre la vida i la mort i les profunditats de l’ésser humà. El llibre constitueix un cant a favor de la cultura i contra la barbàrie. Un epíleg, on ens conta fil per randa els deutes amb historiadors i familiars que l’han ajudat a reconstruir el trencaclosques d’aquella època, clausura una obra essencial per a la memòria democràtica i històrica.

L’amic Josep M. Fonalleras a Tot el que hi veig (L’Avenç) ha fet un llibre de cent trenta planes i catorze texts en què, d’una forma personal, subjectiva i ben íntima, ens regala les seves visions, amarades d’electricitats, savieses, calfreds, plers, complicitats, ressons i ecos, d’obres artístiques que ha viscut, sol i en companyia, tot al llarg de la seva vida. Ens escriu el que ha après i ha sentit al Panteó de Roma, al cel de lapislàtzuli de Giotto de la capella dels Scrovegni de Pàdua, als fulgors de La tempesta de Giorgione i al sotrac de La crucifixió de Tintoretto a Venècia, al memorable i magnètic Cistell de fruites de Caravaggio, a les tombes dels poetes immortals Keats, a Roma, i Valéry, a Seta, per indicar algunes de les festes verbals que més m’han tocat. L’art com a pler, com a companyia, com a coneixement.

UN LLIBRE DELICIÓS DE JOSEP PLA

Coses vistes. 1920-1925 (Destino) és la primera obra literària planiana, que va sortir a les llibreries el maig de 1925. Va ser una entrada de cavall sicilià que esgotà abans d’acabar l’any dues edicions i va ser considerada per la crítica amb entusiasme. Carner al diari La Veu de Catalunya proposava fer una gran festa “per aquesta exhibició de conjunt d’un modern i vivent i formidable escriptor fins al moll dels ossos.” I explicava que no li semblaria gens exagerat que es disparassin per saludar l’aparició del volum “vint-i-una canonades”. El llibre és un àlbum ben variat i alimentari. Hi ha la secció Homes i paisatges, en què tant ens parla d’una pintura de Palamós com de l’esperit de l’Empordà amb aquella senzillesa i agudesa que forma la trama i l’ordit de la seva prosa. També ens ofereix un Intermezzo amb la cuina catalana, una de les seves joies; Capítols de novel·la, que són contes curts entretengudíssims i divertits, i finalment Retrats, que serien síntesis dels seus Homenots, amb una vintena llarga de figures tan diferents i riques com Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Alexandre Plana, Pompeu Fabra o Josep Maria de Sagarra, per fer boca. Un llibre per a exquisits, irònics i amadors de la poètica de la llengua senzilla i fonda.

La novel·la curta Els papers d’Aspern (L’Avenç), de Henry James, és un dels llibres que m’han fet més companyia al llarg de la meva vida. Els motius són clars: l’escriptura de James és extraordinària i la traducció de Joan Sellent és una creació d’un català planer i elegant com l’anglès de l’original (Sellent ha traduït Shakespeare, Tennessee Williams, Arthur Miller, Oscar Wilde, etc.). L’acció passa en una Venècia decadent, i el motiu és la recerca per part d’un jove editor de documents inèdits del difunt poeta americà Jeffrey Aspern. La trama és com la d’un thriller ideat per un clàssic amb tots els elements de la intriga i la passió literàries col·locats al seu lloc. El protagonista, fent-se passar per un estranger que cerca llogar una cambra, s’introdueix en el palazzo de Juliana Bordereau, una amant del poeta, que viu amb una neboda fadrina i que conserva valuosos texts originals que són vertaders tresors. Aquesta misteriosa i centenària dama viu reclosa a la seva ala del palau i no té cap comunicació amb l’exterior si no és a través de la neboda. Una de les millors narracions de James, que s’ha de llegir a poc a poc i rellegir a tota per assaborir els revolts, els detalls, els angles morts, les delícies d’unes vides fora del temps en un escenari tan bell que ens arrossega dins el seu embruix. Un llibre que és un concert d’encanteris amb aquesta ploma jamesiana que ens introdueix al cor del nus dels esdeveniments sense que ens n’adonem i un cop allà ens deixa entreveure un final massa pròxim pel guster que ens dona la seva lectura. Un estrateg literari original, únic i autèntic.

Suscríbete para seguir leyendo