Obra de gegants

Ho dic d’entrada i tan fort com puc: si algú pensava que aquest darrer treball d’Andreu Ramis Puig-Gros només interessa als lloritans, s’equivoca i corr perill de perdre’s un bocí tan apassionant com important de la nostra història etnopoètica. El primer terç del s. XX fou prolífic en iniciatives de país empeses per la Renaixença i el Noucentisme. És el «moment» del Diccionari Català-Valencià-Balear, de la modernització dels Jocs florals, o de l’encesa de la flama de la llengua al castell d’Alaró, per citar algunes iniciatives emblemàtiques. Ara, la perspectiva històrica que cent anys ens donen ens permet -gràcies al treball d’investigadors com Ramis- conèixer millor l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, en aquest cas a partir del material recollit a Llorito els anys 1924 i 1926.

Andreu Ramis ens va desvetllar, a la magnífica presentació feta al seu poble, els tres objectius de l’obra que ens ocupa. Primer de tot, descriure i entendre el context històric que feu possible el projecte. Un bon grapat de pàgines inicials ens situen en aquell moment històric per explicar la feina i l’acurada metodologia, pionera a tot Europa, que els impulsors varen establir. Una posada en escena que de vegades podia arribar a ser extravagant i que podia espantar els més senzills, ja que la recopilació incloïa càmeres fotogràfiques i, el que era més estrany, fonògrafs!

En segon lloc, tal com apunta el subtítol del llibre, identificar -tant com ha pogut aclarir l’autor- els protagonistes i les seves veus. Parlam aquí dels missioners, les persones que recorregueren les terres de parla catalana a la recerca de la cançó més bonica del món, de la gent que els va ajudar en aquesta investigació i, ja està clar, de les persones lligades al món rural llorità que accediren a passar el tràngol de xerrar i cantar per a una gent més o manco estranya, sense estar segurs ben bé de què farien amb allò que se’n duien. Alguns arribaren a pensar, fins i tot, que els prendrien la veu.

Finalment, el llibre presenta el fruit de totes aquestes missions: les partitures manuscrites originals, els textos transcrits i fotografies dels protagonistes, algunes d’inèdites fins avui. Un tresor per qui vulgui espigolar lletres i tonades que es varen fossilitzar ara fa un segle, a través de les quals podem intuir aquest passat nostre i seguir el fil a tonades que encara són vives, sempre canviants, com Sa ximbomba, A la ciutat de Nàpols, M’envien a escoleta o Si tu me vens darrere.

Uns darrers apunts. Cal destacar que l’OCPC va néixer gràcies a una important deixa econòmica que, per al conreu de la llengua catalana, llegà a la seva mort Concepció Rabell i Cibils. I que l’estudi de la participació del músic Baltasar Samper i Marquès permet conèixer millor la traça d’aquest gegant encara poc conegut. Durant la presentació oficial, altres gegants (na Loreto i en Domingo) esbossaven un somrís rere la taula on, el tercer gegant llorità, ens feia -dedicat a la seva companya Pilar- aquest immens regal.

Suscríbete para seguir leyendo