Blai Bonet segons l’evangeli de Montserrat Alcaraz

Si Blai Bonet no ho evita a temps, a hores d’ara en Montserrat Alcaraz seria capellà. El jove estudiant de batxillerat, inflamat d’una espiritualitat social i combativa molt semblant a la de Bonet, feia tot el camí de Campos a Cala Figuera en bici o autoestop per visitar el poeta un parell de vegades al mes. El santanyiner li ho va treure del cap tot d’una: si t’hi poses, que no sigui per acabar de rector a una capella de llogaret, tu ets capaç de parlar davant multituds en estadis de futbol plens de gom a gom. Valia més que estudiàs filosofia. Gràcies al consell de Bonet, potser vàrem perdre un abrandat orador de masses, però hem guanyat un professor de filosofia arrauxat i provocador com els que calen.

En Montserrat, però, no sempre va fer cas al poeta; aquest, per exemple, també li va recomanar que fes el servei militar ―alhora que signava articles a favor de la insubmissió, i igualment s’allunyava de posicionaments independentistes, per molt que als aplecs se citassin fragments de «textos que semblaven propis d’un maulet». Ara, l’escriptor campaner ens regala un retrat del natural en què el poeta santanyiner no apareix dibuixat com un personatge contradictori, sinó com una figura d’una altura humana incomparable, per damunt de maniqueismes i clarobscurs; de fet, critica sense embuts la tendència a reduir-lo a ídol o màrtir LGTBIQ.

A Blai contemplat. Escrits sobre Blai Bonet (Documenta Balear, 2025, amb una magnífica coberta de Tònia Meravell) hi trobareu molt més que un panegíric o el testimoni d’una relació coral entre el poeta septuagenari i un jovenet de vint anys que durà del 1990 fins a la mort del poeta, el 1997. Alcaraz hi aboca també quatre articles sobre Bonet amb què ha col·laborat en diverses edicions de les Jordanes d’Estudis Locals de Santanyí. El primer tracta la incidència de Bonet en el quinzenari Santanyí (1958-1965) i les seves relacions amb intel·lectuals i artistes de l’època, per mitjà dels textos que hi publicà o que s’hi referien (i que es completa amb una selecció d’articles a l’apèndix). El segon analitza l’empremta paisatgística i natural (flora i fauna) en la poesia bonetiana. En el tercer, sens dubte un dels més interessants del volum, sentim la veu del poeta per mitjà de sis cartes que en Blai adreçà a en Montserrat. En el darrer, s’hi ofereix una aproximació a l’espiritualitat bonetiana, ben tocada pels seus vuit anys al seminari, però també pels temps que corrien (Concili Vaticà II, teologia de l’alliberament, Teilhard de Chardin, M. Buber, etc.), que afaiçonaren el seu «cristianisme primitiu i d’esquerres».

Alcaraz, lúcid polemista, no perd en cap moment la perspectiva històrica ni la capacitat per interpel·lar el temps des del qual escriu, i aventura que Blai Bonet (a qui «mai vaig trobar desfasat, era un jove d’esperit»), lluny de patir l’enyor d’un passat perdut, tan tristament actual, militaria més aviat en l’entusiasme, en “un optimisme ben informat” i vitalista. Aquest és el Blai Bonet que Montserrat Alcaraz va contemplar i que ara ens fa arribar.

Suscríbete para seguir leyendo