Un (altre) centenari oblidat?

L’exitosa i merescuda evocació de Josep Maria Llompart ha eclipsat el degut recordatori del centenari d’un altre excel·lent escriptor mallorquí, un manacorer de la Vila, com el va definir amb ironia el setmanari del seu poble nadiu. Antoni Mus i López va néixer dia 12 de desembre de 1925 a Felanitx, on son pare dirigia la fàbrica de perles. Encara no havia fet els set anys quan la família es traslladà a Manacor, on romandria de per vida. Va estudiar de pèrit mercantil en previsió de continuar la feina de son pare, a qui va rellevar com a gestor de les perles Majorica. De ben jove, s’interessà pel teatre i va fer part del grup d’Educación y Descanso de Manacor per, després, fundar, com a actor, autor i director, la companyia El Farol. La dècada dels 50, va escriure i escenificar comèdies inscrites dins del teatre costumista que s’usava aleshores: El geni de la botiguera de 1951, Jo me vull casar de 1953, Mon pare és un bon partit i Carrer del Remei número 7 de 1955, Mal bocí de 1956 i No som res en aquest món de 1958, l’any que es va casar a Sant Salvador de Felanitx amb Cecília Amézquita Roja, amb qui tendria tres fills.

A mitjans dels anys 60, va iniciar una fructífera col·laboració amb el jove i prometedor músic Antoni Parera Fons (Manacor, 1943) i va excel·lir com a lletrista de cançons. Qui no recorda Tot ja és mort! (1966) o T’estim i t’estimaré? (1967)? Coincidint en el temps va entrar en el camp de la narrativa, on va obtenir el premi Ciutat de Manacor (1967) amb La lloriguera, el rellevant Víctor Català (1976) amb Vida i miracles de n’Aineta dels matalassos i el prestigiós Sant Jordi (1979) amb La Senyora, una novel·la de referència basada en una història real. Cal fer notar que Mus no començà a publicar fins al setembre de 1967, passats els 40 anys, i que la seva prematura mort, als 56 anys, marcaren una reduïda vida editorial de menys de 15 anys.

Malgrat els guardons obtinguts, va viure etiquetat com a autor populista, un estereotip fals i reduccionista fins i tot si ens referim només al camp de l’escena. D’una banda, s’oblida que va ser ell qui, com a director de la companyia Artis, l’any 1968 va promoure l’estrena de Siau Benvingut! d’Alexandre Ballester (1933-2011) i la versió de Baltasar Porcel (1937-2009) de L’inspector de Nikolai Gógol (1809-1852). D’altra banda, pel que fa a les seves obres, de cap manera es poden incloure en les coordenades del teatre regional Els lleons, premi Born de 1974, ni Por, premi Ciutat de Palma de 1976. Aquesta obra, una versió teatral de la narració El pou cec que havia escrit un any abans, la va dedicar «a la memòria de mon pare que l’any 36 va passar molta por per haver comès dos delictes concrets: ésser republicà i ésser català». La peripècia que va patir son pare durant la guerra, va inspirar més d’una de les seves obres i, per Les Denúncies (La Magrana, 1976), va rebre serioses amenaces de mort.

A misses dites (la justícia és més lenta que els cavalls dels dolents) va rebre alguns reconeixements que sonen a mala consciència tardana. Quan va morir, el març de 1982, la premsa de Manacor li va dedicar exemplars monogràfics laudatoris. L’any 1987 La Senyora va ser traslladada amb èxit al cinema, amb Sílvia Tortosa (1947-2024) de protagonista, i es va exhibir als festivals de Londres, Hong Kong, Vancouver, el Caire i Washington. El maig de 1995, just davant d’on l’escriptor va viure, s’inaugurà un bust que li va fer Pere Pujol (1934-2001) d’Artà. L’any 2006, Xavier Barceló Pinya publicà Història, memòria i mite a la narrativa d’Antoni Mus que l’Abadia de Montserrat va publicitar destacant que el llibre era l’estudi d’un autor «no gaire apreciat per la crítica» i que la seva obra «ha estat ignorada». En la mateixa línia vindicativa de la biografia d’Antoni Mus, l’any 2011 Gabriel Barceló Bover (Manacor, 1936) dictava a Manacor una reeixida conferència. Encara el 2017, l’Ajuntament de Vilafranca va organitzar el cicle Un Mus (o més) al mes per enaltir «un escriptor que encara està per reivindicar». Tan cert com injust.

La seva primera obra teatral, tot i que és gairebé inèdita i ningú no la coneix, va ser un llast que algú va usar per estigmatitzar la valoració que mereixia. Avui, llegir Mus és el millor antídot contra el seu menysteniment. Les seves narracions, magnífiques, reclamen una lectura allunyada dels prejudicis. Cal rellegir Antoni Mus amb ulls d’avui i no amb la mirada estantissa i carregada d’apriorismes i manies excloents que ell va patir en vida. El dinamisme que imprimeix a les seves històries, la caracterització dels personatges, l’atmosfera on recrea les situacions, lluny del llenguatge carrincló i provincià de les acusacions que va rebre, aportaren aires de renovació, modernitat i, en més d’un cas (Hilari, el pianista dels dits tristos de 1975) d’avantguarda. Antoni Mus va ser un escriptor que, tot i fer les primeres passes com a actor, autor i director d’un teatre tradicionalista, va esdevenir un excel·lent narrador i un ciutadà compromès amb el seu temps i el seu país. Que el centenari del seu naixement sigui una crida per a una justa reparació.

Suscríbete para seguir leyendo