'No va quedar res': La memòria del no-res

A la novel·la de títol No va quedar res, Maria Escalas ens xerra, precisament, del no-res en què es va convertir Llers, el poble que va volar pels aires. No del fet, sinó del que tot allò va suposar, llavors, després i ara, pels seus veïns. Llers és una població gironina molt propera a Figueres, que el dia 8 de febrer de 1939 va esclatar. Vist el tarannà que prenia la guerra, en la retirada de l’exèrcit republicà no volgueren que es pogués aprofitar l’arsenal que havien acaramullat a l’església del poble. Sense víctimes (excepte la del batle) per previ avís, ho volaren, deixant l’explosió tot el poble convertit en un caramull de runes. Per voluntat de Franco, es va aixecar un Poble Nou al costat, que va estar habitable al voltant de 1943.

Amb tot això, els expedients de les publicacions de la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones (Madrid, 1940), molta bibliografia, els testimonis en què es va fer un documental que mostra el mateix ajuntament i altres anècdotes, fa Maria Escalas una novel·la de la guerra civil i la seva cua, en què es mostra el retrat d’un món on les coses es poden veure de distints colors polítics. On, endavant i endarrere, coneixerem què significà la desaparició d’un poble des de diferents punts de vista.

El soldat republicà que no tornà mai, el que sí que ho va fer i restà amagat a casa seva, el veí que al segle XVIII col·laborava en la construcció de l’església de què sabrem com s’instal·la la metxa incendiària, fins i tot personatges històrics com el fill del notari Dalí, provinent del poble veí, les mestres que al llarg del temps deixaren empremta, els capellans, escolanets i homes de Déu que han rondat el poble per a bé o per a mal, els soldats instal·lats a cases de família i les famílies que els acullen, que hi viuen i han de deixar de fer-ho, fins i tot que perden la memòria, i els joves que arribada la mort d’en Franco mostren unes esperances en què els avis no hi creuen: «no et signifiquis», repeteix l’àvia mentre l’avi, és qui en fa el resum de tot plegat: «van fer negoci amb la nostra desgràcia... Mira el que et dic, les coses canvien el just, just, per mantenir els de sempre a dalt i els desgraciats avall.»

El bo d’aquesta novel·la és com es presenten tantes aproximacions, històriques i polítiques, tot al voltant d’un poble petit amb una presència metafòrica forta, on l’escriptora lluita contra l’oblit, fins i tot aquell de la vellura que podria considerar-se un mal menor: «Això és el que li ha passat a la Francina... no recorda quan van venir aquí ni que una explosió va esborrar els carrers on va créixer... Tanmateix, l’oblit a vegades és una benedicció, la llàstima és que no puguem triar què recordem i què oblidem.» Malgrat tot, la novel·la acaba amb un bri d’esperança.

Suscríbete para seguir leyendo