PERSPECTIVES OBLIQÜES

ECOS I RESSONS.

La brisa marina s’aixeca, lleugera, amb olor d’algues seques i el perfum fort dels gessamins que ixen de les barreres de la porta del mar m’arriben com agonitzants.

Després la claror agonitza per l’oest i la primera estrella tremolosa es reflecteix dins l’aigua d’un blau quasi negre vora el roquissar i els pins salvatges.

Voldria mostrar a les clares com creix l’atròfia de les sensacions, la pèrdua de la percepció i una memòria abstracta i falsa reemplaça l’única de veres: la que es troba amagada en el cos.

Aquesta és la substància del record, la sensació, la vista, l’olfacte, músculs amb els quals veim, entenem i sentim.

Els humans perden cada dia la relació directa amb els sentits.

Això ho veig aquí: un antic hotel amb uns jardins esponerosos que davallen fins a la mar en una festa d’olors i coloracions.

No he vist ningú que ensumàs una flor, que comentàs els perfums o el cromatisme de les tanques, ni tampoc el calidoscopi dels colors de la superfície de la mar.

Aquest paradís constant de detalls no té ningú per recollir-los, per degustar-los, per cantar-los. I l’amador d’una oceanografia del jardí el respira, el sent, el desenvolupa dins si mateix, el llegeix, el viu, el beu, l’assaboreix.

Tots els sentits són convocats en un sobrevol i una precisió esclatant de llibertat.

Els ocells, -uns teuladers i unes merles- són flors que volen. Les flors, -assutzena, lliri, buguenvíl·lea- són ocells aturats.

L’observador persegueix allò que vol contar amb la fuitor del desig quan no troba el seu objecte. Ens perdem dins la nostra pròpia llengua.

La llengua que estimam més i que coneixem més bé ens resulta algunes vegades estranyament estrangera perquè tot hi flueix, tot s’hi modifica i no hi ha certeses.

Vull atribuir emocions concretes a sons concrets.

Aturar el procés constant de fixació dels sentits, soldar el significat i el significant en una sola cosa.

I això no és possible.

Encara que sap que una cosa es construeix amb les deixalles de l’altra.

Quan veu l’hortet ple de fulles seques vorera de mar amb les algues acaramullades, sap que la mort és viva en la natura; per això les putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la degradació, la decadència i els trencaments d’enllaços de les proteïnes vitals: la desfeta.

Per reconstruir-se, per refer-se, per composar-se, per reviure.

Les coses en constant resurrecció.

Cal ressuscitar tostemps com la pedra que sembla més estàtica i saps que bull amb moviments inacabables de les transformacions electròniques.

Com puc bastir una fenomenologia de l’organicitat?

Veig un diàleg constant entre totes les plantes, els animals i els paisatges que m’envolten.

La separació està conjurada.

Voldria inventar un tret, un de sol, que ho significaria tot i que es beuria el silenci d’aquestes correntineues que deixen en l’arena de la platja un sismograma ple de notes que capten la polifonia del real en una senzilla partitura.

La tardor s’acaba, respira, esclata, canta.

Tens l’orella que cal per veure? L’ull prou tocat per sentir?

La lluna ja s’acosta. Quina claredat entre el teixit del brancatge dels pins!

ELS ARBRES PARLEN.

Ho saben els escoltadors del silenci, els passadors d’instants, els que fan obres que són dinamita o creen petits cops d’estat amb els versos. Ho saben els sentidors amb totes les percepcions en punt, els cercadors d’enigmes, els que són un poc betzols o tanoques i saben tots els diàlegs i les aventures del passeig pels camps, per les ciutats, pels cels, i pels mars del món. Ho saben els que escriuen allò que els dona la gana com l’amic Baudelaire, l’amic Blai Bonet (portava fil de pua a les entranyes) i un altre versaire profètic com el Dante Alighieri (Allor porsi la mano un poco avante / e colsi un ramicel da un gran pruno; / e’l tronco suo gridò: «Perchè mi schiante?» ).

Després, en un crescendo, molt just i tranquil, el poeta en el silenci del bosc escolta una altra veu, que no és la pròpia, que li conta les fites de la seva infantesa i adolescència, que li descriu fil per lletra amb les cordes del cor al ventre, aquestes cordes amb pues lacerants d’una arpa que a cada nota fa estremir. Les paraules han de fer via, han d’anar llatines, no poden perdre temps: han de confegir els esqueixos, matisar la ferotgia de les passions i fer créixer tot de connexions sinàptiques en el cervell dels vius. Només així engegarem les rutines de mortor i ens obrirem de pinte en ample al nou, als desigs, als amors, als territoris del tacte. Cal escoltar de prim compte les veus que revelen els no-resos, les coses petites, els detalls, els roïssos, els escapolons, els esvorancs...

FEINA DE POETA, DE PROFETA.

Però el poeta treballa com un condemnat: canta la paraula que llisca, que perfora els tels, esquerda les bastides, fa miques els ídols i els dubtes, destrueix alguna cosa endins i obre fissures fondes. I envelat en aquest desig verbal arriba el prodigi. La poesia és un llenguatge d’infantesa. Per arribar-hi fa falta una vida sencera.

L’advent d’aquest nou llenguatge que s’anuncia, el novell, seria el llumeneret blau dins la nit obscura, la negranit del dolor d’aquest humà, una mica de no-res, que encara escolta la simfonia de la natura que només poden sentir els que tenen net el cervell, el cor i els ulls de l’esperit.

Post scriptum per anunciar la presentació d’un llibre original, seductor i ple de felicitats del llenguatge: L’imant i les coses (Lleonard Muntaner Editor), del pintor i professor Mateu Coll. Amb fotografies esplèndides de Jean Marie del Moral. Un llibre d’un amador de les coses (quadres, robes, ceràmiques, cristalls, llibres de visites, àlbums de menús històrics, de retrats, i delicadeses de tota casta) que et toca els voravius de la sensibilitat i t’ensenya a mirar el món amb ulls nous. Et dona el gust senzill i fondo de recollir testimonis de vida. El llibre és original, sorprenent, savi, entretingut, ple de sorpreses i d’històries sobre la memòria íntima i poètica dels objectes: un llibre commovedor. Una obra que aporta una visió pròpia i contemporània sobre el poder magnètic de la matèria i el desig inefable de retenir allò que s’esvaeix.

La presentació és avui 4 de desembre de MMXXV a la Galeria Aba-Art, Plaça de la Porta de Santa Catalina, 218 (Palma), a les 19 hores. Serà una conversa entre l’escriptor Sebastià Perelló, autor de l’epíleg, el fotògraf Jean Marie del Moral, autor de les fotografies, i l’autor del llibre conduïda per l’editora Maria Muntaner. Hi estau convidats!

Suscríbete para seguir leyendo