Una crònica documentada

El Instituto Español de Oceanografía. ¿Una institución maldita? és una obra que dissecciona un segle de ciència marina a Espanya. Ens ofereix una crònica documentada i una mirada crítica de la trajectòria de l’Instituto Español de Oceanografía (IEO), des de la seva fundació el 1914 pel professor Odón de Buen fins al seu desmantellament institucional el 2021.

Si algú coneix a fons aquesta institució de recerca marina és l’autor del llibre, Pere Oliver Reus, qui va ser investigador de l’IEO durant dècades i va dirigir un dels seus principals laboratoris: el Centre Oceanogràfic de les Balears, creat com a Laboratorio Biológico-Marino de Portopí el 1906 pel mateix Odón de Buen, que el considerava «la cuna de la oceanografía española». Però el vincle d’Oliver Reus amb l’IEO va més enllà de la trajectòria professional, li ve d’arrel: hi va néixer i créixer, literalment. A més, ha ocupat càrrecs de responsabilitat en el sistema d’I+D+I autonòmic, estatal i internacional, fet que li confereix una visió panoràmica i contextualitzada de l’IEO.

L’autor és, per tant, una veu més que autoritzada per parlar del IEO. A més, per aquesta obra, s’ha envoltat de col·laboradors de primer nivell: Antonio Calvo Roy, periodista científic i biògraf d’Odón de Buen, signa el pòrtic; i Juan A. Camiñas, també investigador de llarga trajectòria a l’IEO i director d’un altre dels seus laboratoris, el Centro Oceanográfico de Málaga, n’escriu el pròleg. Un equip amb rigor, experiència i sensibilitat històrica, avalat també per la Fundación Odón de Buen.

El llibre recorre les diverses etapes de l’IEO, començant pel seu origen, marcat pels estira-i-arronses entre de Buen i el seu mestre Ignacio Bolívar. Segons Calvo Roy, no per diferències en la manera de fer recerca, com pels objectius que perseguien, entre altres motius. Bolívar cercava el coneixement per si mateix, mentre que de Buen aspirava a una ciència aplicada, concebuda com a servei públic d’utilitat més immediata. L’obra descriu el desenvolupament de l’IEO durant les primeres dècades d’existència, amb campanyes de recerca oceanogràfica pioneres, la posada en marxa de nous laboratoris i una considerable projecció internacional. Aquest impuls es va veure truncat pel cop d’estat, la guerra civil i la dictadura posterior, que van provocar l’esbucament de la ciència a Espanya, entre moltes altres desfetes, i molt especialment de l’IEO, d’empremta republicana. La lenta recuperació —o quasi millor dit, supervivència— de l’IEO durant la postguerra i el seu ressorgiment als anys setanta, amb la modernització d’instal·lacions i equipament, però sobretot amb l’arribada d’una nova fornada de científics.

Fins a arribar a la crisi del segle XXI, més concretament al final de l’IEO l’any 2021, quan aquesta institució centenària és absorbida pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Això comporta la pèrdua d’autonomia, de pressupost i de capacitat de poder atendre l’assessorament científic a les polítiques pesquera i mediambiental, un dels trets diferencials de l’IEO. Però sobretot es perd l’orientació del seu fundador: una recerca de resposta ràpida i d’aplicació més directa. El llibre explica com aquest canvi es nota en la manera com els nous investigadors de l’IEO enfoquen la seva feina, més centrada en la carrera acadèmica que en el servei públic. No se’ls pot culpar, ja que aquestes són les regles de joc que marca el CSIC i, en general, el sistema de recerca espanyol. Un canvi de tarannà que es reflecteix, fins i tot, en alguns dels dirigents actuals de l’IEO.

Un dels aspectes més destacables de l’obra és la gran quantitat de noms de dones i homes que s’hi recullen. Pot semblar excessiu, però no són massa, sinó justs. En ambdós sentits del terme, són ben necessaris i és de justícia anomenar-los. Com assenyala Camiñas, el llibre dona vida a molts científics que han contribuït, de manera decisiva, al desenvolupament de l’IEO. Aquesta obra esdevé, així, una eina fonamental per recuperar la memòria d’aquests protagonistes sovint invisibilitzats.

L’obra d’Oliver Reus combina anàlisi històrica, testimoni personal i crítica institucional, i posa en relleu lluites de poder i decisions polítiques que han marcat el destí del IEO. Amb un estil clar, directe i compromès, l’autor no s’amaga darrere la neutralitat acadèmica. És una lectura valuosa per a historiadors de la ciència, professionals de l’oceanografia i lectors interessats en les dinàmiques institucionals de la recerca pública a Espanya. El llibre no només explica la història de l’IEO, sinó que interpel·la al lector sobre el futur de la recerca marina i la necessitat de reformes estructurals. Una lectura imprescindible per entendre com les institucions científiques poden ser tan vulnerables com les persones que les habiten.

Per acabar de la manera més ortodoxa possible, cal esmentar la contraportada. Després d’haver-se qüestionat si l’IEO ha estat víctima d’una «maledicció» institucional o d’una gestió erràtica i deficient, l’autor evoca una reflexió íntima d’Odón de Buen, qui en el seu diari lamentava la solitud provocada per la pèrdua dels seus amics. Aquesta evocació li serveix de metàfora final: potser l’IEO, a mesura que ha avançat el segle XXI, també ha anat quedant sol, sense amics, ni valedors. És probable que sigui així i, fins i tot, potser no haurà estat només una pèrdua d’amistances externes, sinó també internes, erosionant-ne l’esperit col·lectiu que fins ara l’havia caracteritzat.

Suscríbete para seguir leyendo