Les múltiples morts de la memòria

Quan em va caure a les mans la primera, humil, edició de d’Avui enterràrem un nin a Ciutat, de Bartomeu Canyelles, vaig pensar tot d’una que aquella història mereixia un recorregut més llarg, que el mite real que explicava donava per a molt més que aquella reveladora investigació. El que no podia imaginar era que, uns anys després, aquella llavor donaria peu a un espectacle teatral i a una novel·la gràfica com Chocolate, una obra que demostra fins a quin punt la memòria col·lectiva pot continuar transformant-se i reinventant-se des de l’art.

Amb guió de Rafel Gallego i el traç d’un inspirat José Antonio Pérez de Mendiola, Chocolate parteix d’una aparent investigació sobre la mort d’un nen gitano carismàtic a la Palma dels anys setanta. Però allò que comença com una crònica negra aviat es converteix en una reflexió sobre la memòria, els mites i la hipocresia social que envoltà una Espanya en transició. No és la primera vegada que Mendiola fa aquest exercici de recuperar fragments de la nostra història recent i convertir-los en còmic: ja ho havia fet amb la figura de l’Arxiduc Lluís Salvador o amb el rodatge de The Magus a Calvià. En tots aquests treballs hi ha una mateixa mirada: fugir de l’èpica per centrar-se en allò que és petit, humà, i aparentment intranscendent —allà on sovint s’amaga la veritat més punyent.

La potència de Chocolate rau en la tria de no fer del seu protagonista només una víctima, sinó una icona. José Esteves de la Concepción és més que un nom en un arxiu: és el reflex d’una època, un mirall on es projecten les contradiccions d’una societat encara grisa, plena de somnis i de vergonyes. Reconstruït a través de fragments i testimonis, se’ns presenta com un nen prodigi i, alhora, com un marginat. El seu «carisma desbordant» el fa estimar per uns artistes que el converteixen en mascota i musa, però darrere aquella fascinació hi ha també una explotació silenciosa. En una confessió que ressona com un crit, li diu a un músic: «El Rubio i jo som germans de sang, però jo som el de la sang pobra». En aquesta frase hi ha tota la consciència del món: la d’un infant que sap que no podrà ser un nen gaire estona més.

El silenci posterior a la seva mort, que un personatge defineix com una «segona mort», és el veritable punt d’inflexió de la història. És en aquest buit on creix el mite de Chocolate, una llegenda que els autors relaten des de la fragmentació, com si cada veu intentàs rescatar-lo a la seva manera.

Gallego i Mendiola aposten per una estructura complexa, quasi coral, on cada versió dels fets revela una cara diferent del poder. En una, el crim s’explica per enveges dins la seva pròpia comunitat; en una altra, per l’acció bruta d’una policia franquista que el veu com un confident perillós; en una tercera, per les maniobres d’una elit local; i finalment, per la violència d’uns mariners de la Sisena Flota americana. Cap d’aquestes versions és definitiva, però totes resulten creïbles. El relat s’expandeix, com una boira que embolcalla tot el que toca, fins arribar al seu capítol més atrevit, Llarga vida, on Chocolate no mor, sinó que sobreviu, triomfa com a artista i torna a Palma d’adult. És un final metaficcional, però també un acte d’amor: la imaginació esdevé la forma més alta de justícia.

En un món que sovint condemna els febles a l’oblit, el mite pot ser la seva única defensa. Aquest gir final no busca confondre, sinó reivindicar la capacitat de la ficció per reparar allò que la història oficial no ha sabut —ni volgut— reparar.

El valor més profund de Chocolate és que, més que explicar un crim, retrata un temps. És una Mallorca dels setanta que oscil·la entre la llibertat hippie i el pes feixuc del franquisme. El món bohemi de Deià, amb els seus artistes cosmopolites, conviu amb la marginació d’una comunitat gitana condemnada a viure a les vores del somni turístic. I és en aquesta frontera on el nen Chocolate es converteix en símbol: d’una promesa trencada, d’una tendresa que la societat no va saber protegir.

L’ocupació ecologista de Sa Dragonera, el 1977, és un dels episodis que millor expressa aquest contrast. Chocolate hi és, però com un fantasma entre dos mons: el dels ideals i el de la realitat. Quan tot s’esfondra, ell torna a ser el qui paga el preu. Els seus amics bohemis «amb prou feines van aplegar quatre rals» per enterrar-lo, i en aquest gest hi ha més veritat que en qualsevol informe policial. «A Chocolate el van matar entre tots, i especialment la hipocresia», llegim al final. Costa trobar una frase més justa per resumir un país que encara té por de mirar-se al mirall.

Chocolate és una obra d’una maduresa considerable. Gallego -probablement el dramaturg més prolífic de les Illes- demostra aquí la seva versatilitat i el seu instint narratiu, capaç de traslladar la seva mirada teatral al llenguatge del còmic sense perdre profunditat ni ritme.

Mendiola, per la seva part, depura la senzillesa del seu dibuix per fer que les línies senzilles, tremoloses i netes concentrin l’essència dels personatges i de la història. Un traç naïf per explicar una època i uns personatges que no havien perdut encara la innocència. Resulten curiosos els paral·lelismes d’aquesta novel·la gràfica amb una pel·lícula d’animació estrenada fa un any, Rock Bottom de Maria Trénor, ambientades ambdues enmig d’una escena artística que s’alimentava de l’efervescència del final del franquisme i, també, de la tràgica arribada de les drogues com a font d’inspiració creativa.

Aquesta col·laboració entre Gallego i Mendiola no sols rescata una història oblidada, sinó que la converteix en una reflexió sobre la memòria i la seva transmissió. Un tema ben candent a l’actualitat política. I si, en aquests moments, les forces més reaccionàries d’aquesta terra s’entesten a negar o deformar el passat, potser vol dir que els qui s’esforcen a divulgar-lo, a recuperar-lo amb sensibilitat i rigor, són els qui realment treballen pel costat correcte de la història. Aquesta és, al capdavall, això: una elegia i un advertiment. Una manera d’honorar els morts sense deixar que el silenci els mati una altra vegada.

Suscríbete para seguir leyendo