Ador llegir memòries

Les abelles del meu jardí.

Des de la finestra de la meva cambra puc dominar la verdor fosca de heura que s’enrevoltilla per una pèrgola. Amb l’arribada de la tardor m’arriba, quan el matí trec el cap per veure quin temps fa, un baume melós que m’enamora. Són els centenars d’abelles que van libant, furgant, xuclant, llepant les flors de l’heura i agafant les substàncies que necessiten per a fabricar la mel: el nèctar i el pol·len. L’abella (Apis mellifera), per desgràcia va desapareixent. Record que el 2007 els mitjans de comunicació alertaven sobre l’anomenada síndrome del despoblament dels ruscos.  Les abelles europees pateixen importants pèrdues en totes les regions del món. Les causes no estan encara perfectament establertes i s’apunta al microorganisme Nosema. Les desaparicions arriben del 50% al 90% de les poblacions segons els indrets. Mentre mirava la feinada incessant de les abelles «obreres» al voltant de les flors de l’heura he cercat un poc algunes fites de la seva vida i m’he trobat amb dos relats que m’han ajudat a recordar les meves coneixences abelleres. El primer és l’organització social de l’eixam: l’abella reina és l’única femella fèrtil de la colònia i diposita tots els ous d’on sortiran les altres abelles (mascles i femelles). L’abella reina no surt del rusc excepte pel curt període de l’aparellament o quan es forma un eixam nou per establir una nova colònia. La reina pon un únic ou en cadascuna de les cel·les preparades per les abelles obreres. De l’ou en surt una larva que serà alimentada per les obreres «mainaderes». Aproximadament després d’una setmana la cel·la de la larva és segellada per les obreres i arriben a l’estadi de pupa. Després d’una altra setmana emergeix una abella adulta. Durant els primers deu dies de les seves vides les obreres netegen el rusc i alimenten les larves. Després d’això fan cel·les amb cera que surt d’unes glàndules del seu cos. Del dia 16 al 20 les obreres reben nèctar o pol·len de treballadores més velles i l’emmagatzemen. Cap al vintè dia de la seva vida les abelles deixen el rusc per anar a recol·lectar nèctar i pol·len fins al final de la seva vida. La població d’un rusc saludable està entre unes 40.000 i 80.000 abelles.

Tenc a prop de casa una família que té nombroses caeres amb ruscs d’abelles i fan una mel extraordinària. Ara no em fa que em piqui capa abella perquè tenc amoníac a mà. Quan era petit i em picava qualcuna m’ensenyaren a orinar damunt la terra, fer una pasteta i posar-la, després de treure el fibló clavat, damunt la ferideta.

Llegendes sobre les abelles.

Sobre la causa que les abelles es moren després de picar, hi ha a Mallorca la següent llegenda que surt contada fil per randa en el Diccionari Alcover-Moll: «Com el Bon Jesús hagué criades ses beyes, y elles veren que sa mel que feyen era tan bona, y que de ses seues bresques en treurien sa cera per dir missa, quedaren tan plenes de vanaglòria, y s’entonaren tant, que varen tenir cara d’envestir el Bon Jesús amb aquestes:—«Suposat de que feym unes coses tan precioses y esquisides, per guardarles de qui les mos vulguen pendre, vos demanam que mos concedigueu sa gràcia de que, en picar, matem»—«¿Ay sí?» diu el Bon Jesús. «¿Vol dir voleu matar? ¿Que no sabeu voltros que no los puch sofrir gens an es venjatius? No res, vos ho fas avinent desd’ara: en picar, en lloch de matar ets altres, vos matareu a voltros mateixes. Així estareu alerta». De llavò ensà ses beyes, en aficar es fibló les surt sa moca, y colen la vida».

Em pas una mala fi de temps badocant les giravoltes de les abelles i acab ensumant aquelles floretineues blanques que han aconseguit sortir entre el teixit espès de l’heura: són flors de gessamí que amollen un perfum embaumador.

AntonI Llena, un artista transparent.

He llegit d’una tirada les 118 planes de Memòries de fum (L’Avenç), d’aquest artista, Antoni Llena, que té una qualitat que ador: estima la fragilitat. La seva obra és d’una sinceritat fonda, fuig a les totes dels lloc comuns artístics, es mostra amb una nuesa franciscana i té l’elegància de la bona gent. Va ser un pioner de l’art pobre i efímer i no s’ha aturat d’experimentar en tècniques i materials molts diversos. M’entusiasmen les seves delicades i exquisides escultures dissecades i bombolles d’aire dissecades. Té escultures en paper i amb materials quotidians i grans escultures públiques com David i Goliat, (comissionada per Oriol Bohigas per a l’entrada de la vila Olímpica de Barcelona el1992) i Homenatge als castellers (ubicada a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona el 2012).

El seu llibre Memòries de fum està amarat d’una tendresa que surt del seu llenguatge senzill, simple i d’una sinceritat que enamora. Ens parla del seu entorn familiar, el despertar de la seva consciència artística entre els desconeixements, les pors i les mancances de tota casta. Ens confessa amb timidesa la primera persona de la qual es va fer amic i amb la qual encara viu. A poc a poc veim els camins de la seva singularíssima coneixença de l’art, les persones que va conèixer i que l’han mercat com Joan Miró, Joan Brossa, Albert Ràfols Casamada, Alexandre Cirici Pellicer i, especialment, Antoni Tàpies amb el qual va tenir una amistat personal fins a la seva mort i sobre el qual va comissariar l’exposició L’ansietat de les influències. Tàpies vist per Llena (1991) i va escriure el llibre Deu estius a Campins (Barcino, 2024). Coneixem amb la seva lletra la necessitat de trobar un espai propi, que pogués rompre amb l’establert sense estar allunyat de la tradició, els seus erotismes, les seves fílies i fòbies, la seva aposta de viure al món des de fora del món i com ell diu literalment allò que ens ofereix al llibre: «Hi trobarà tisores, agulles, didals, retalls de roba, botons, cabdells, guix per traçar patrons, centímetres per prendre’m mides i gomes per esborrar-me... Hi trobarà de tot: retall de coses que he escrit i fragment de lectures que m’han subscrit i m’han confirmat. Hi veurà pols, però no roba bruta». Una obra noble i humil amb les veritats personals i intransferibles d’un ver artista d’ara mateix. Recomanadíssim!

Suscríbete para seguir leyendo