XX

El ready-made o art trobat pren un objecte de la realitat i juga amb la seva descontextualització. La primera vegada que en vaig sentir parlar fou per boca de l’amic i creador algaidí Jaume Falconer Perelló. Per ell vaig conèixer Fontaine, de Marcel Duchamp, un urinari enviat a una exposició de 1917. L’original no fou mai exposat i es va perdre, però el mateix Duchamp va autoritzar-ne setze còpies.

La controvèrsia entre original i rèplica ha fet córrer vertaders rius, què dic rius, oceans de tinta en el món de la valoració artística. I no seré jo qui en tregui l’entrellat, si és que n’hi ha cap a treure. Certament és un tema fonamental, especialment pel que fa a les arts plàstiques; no tant en el món de la literatura o de la música. Quan va néixer la fotografia, prou gent donava per mort el paisatgisme o el retrat pictòric i menys gent hi veia, en la nova tecnologia, el nou camp artístic que esdevindria. Ara podem posar messions amb l’IA.

El museu d’avui té originals de primeríssima línia: Miró, Brossa, Rusiñol, Picasso, Tàpies, Catany, Oteiza, Sorolla, Gauguin, etc. Es tracta d’una nodrida col·lecció d’art modern i contemporani que ocupa els espais del Baluard de Sant Pere, a l’extrem occidental de la murada de Palma. Aquí la intervenció arquitectònica deixa molt clar què és original antic (bàsicament marès) i què museu modern (bàsicament ciment i vidre). Tres plantes amb un total de 2500 m2 de sales interconnectades i diàfanes conviden el visitant a passejar-s’hi amb molta calma.

L’ingent fons artístic del museu li permet anar modulant les sales d’exposició «permanent» en funció de criteris canviants, tot oferint interpretacions diverses i suggerents. La potència del museu es manifesta també en les propostes temporals, sempre sorprenents i interessants. Fa una setmana tancava Paysage Miró i, fins a principis de gener, ens podem deixar seduir per les teranyines lineals de l’univers contemplatiu i captivador de la brasilera Sandra Cinto.

Els platers han començat a entapissar d’ocres el terra. Dos coloms de granit, gairebé iguals, obra de l’austríac establert a Alcúdia Ben Jakober, reposen al bell mig de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Sobre el meu escriptori, una còpia no autoritzada del poema objecte «Sense atzar» del genial Joan Brossa i Cuervo. I pels altaveus, la 7a simfonia de Piotr Ilitx Txaikovski que, en realitat, compongué Semion Bogatyrev a partir d’esbossos d’aquell.

Suscríbete para seguir leyendo