DON’T CRY NO MORE FOR ME

Fulles que cauen a voler

Crec que el tòpic de la caiguda de la fulla tardoral m’ompl de novetats cada dia perquè em permet fer un viatge pels diferents arbres que estim i que cadascun té una manera diferent de separar-se del seu fullam per quedar amb el cos despullat per resistir l’estació hivernal i regenerar-se per defora i per dedins, com toca. Mentre em passeig per l’estora que fan les fulles seques dels ailants llegesc el místic Farid Ud-Din Attar, un poeta persa de mitjan del segle XII i primer terç del segle XIII que en els seu llibre La conversa dels ocells. Les set valls (Tres Portals) segueix el viatge d’unes aus amb un objectiu bell i clar: la recerca del sentit de l’existència. La magnífica edició d’aquest poema narratiu, acompanyat amb imatges de miniatures perses, l’ha traduïda el poeta Carles Duarte en una llengua catalana plena de sensibilitat i delicadesa per mostrar-nos mitjançant l’al·legoria d’aquests ocells el pensament místic i filosòfic de la Pèrsia del segle XII, quan esclata el sufisme, que arribarà a influir a escriptors tan extraordinaris com l’estimat Ramon Llull o la filòsofa Maria Zambrano. Duarte ha triat un fragment que és el trajecte per les set valls, la iniciació en el coneixement. Attar era hagiògraf, farmacèutic i perfumista i sap fer que cada ocell representi una aspiració humana diferent amb la qual cosa la complexitat de l’ànima humana queda al descobert. Tots els ocells segueixen la puput que els guia cap a la cova de Simurgh, un ens mitològic que és una deu de saviesa. Aquest matí amb un sol teb que eixugava el tapís de les fulles grogues dels ailants banyades per les darreres pluges, mentre peripatèticament llegia Attar, el renou d’un ocell que alçava el vol de les branques nues d’un Ailanthus altissima m’ha cridat l’atenció. I quina casualitat i quina rara coincidència quan he vist que era una puput que amb el seu bec llarg, i aquells colors zebrats emprenia el vol. He quedat siderat. He sentit la necessitat de destruir l’ego i de practicar l’amor apassionat com canta aquest mestre antic que m’ha entretingut molt. Pas els dits pels cants dels ocells i em queden ples de colors i de fosca, de saber i de sabor. Un pler.

Llibres de poesia que m’acompanyen

Puc assegurar que aquestes joies verbals que me’n duc davall el lledoner per llegir molt a poc a poc són obres per conservar molt de temps al costat. Llibres bons que et fan companyia i que estan fets per llegir i rellegir en diversos moments i en diferents estat d’ànim. I puc assegurar també, tan bé, que sempre et diran la frase balsàmica, la música consoladora o el gest exquisit que et llançarà cap al cel. El lledoner té unes fulles petitones d’un verd fosquenc que encara no cauen. Mentida. Cauen, d’un groc pàl·lid, de tant en tant, acompassades i separades, entotsolades, però l’arbre segueix vestit com si no se’n temés que es despulla. M’agrada aquest erotisme de l’strip-tease lledonerià perquè un dia quan ja no hi pensaves cop en sec el veus nu, despullat tot sencer, amb una solada de fulles devora aquell soca grisosa que em serveix de respatller de les meves lectures.

Cop en sec un vers et fer per sorpresa com una fiblada: «A vegades és com si ja hagués començat a no viure allà on visc». Antoni Vidal-Ferrando no va de berbes i ha fet un llibre de poemes Entre dues fosques (Proa), que quan gires cada plana saps que no saps allò que t’espera: un panorama de crepuscle de dos vessants contraris, un estol de paraules nues, desoris en el camí orc de les acaballes, desmantelladors i escarrufadors que tallen la veu amb bisturí, els esquitxos de calç que bull a la plana viva, els ulls clarividents de Marguerite Yourcenar que saben les dormides eternes i la vida comptada, ni un glop de futur a les intempèries del temps, homes i dones que van morir i ens ajuden a viure, escriure amb calius llustres de les nits de Xahrazad, aquesta recerca obstinada de les paraules que emmudeixen i les ones se’n duen... He contat tres fulles que han caigut mentre deia en veu alta les músiques d’aquest poemes escrits amb sal i ràbia, amb ardor i bondat, amb mala llet i exquisidesa, amb amor, amb molt d’amor que regalima en les llàgrimes de roada que envolten mots escrits amb primera persona i amb tota l’ànima. Gràcies, Antoni

L’altre llibre de poemes el llegesc davall uns pins centenaris que sembla que no perdin les fulles. Però la pinassa damunt la qual estic assegut ho desmenteix. Odisseas Elitis és un dels gran poetes grecs contemporanis al costat de Seferis, de Ritsos i de Kavafis. A Elitis li donaren amb justícia el Premi Nobel de Literatura i ara acaba de sortir Diari d’un abril invisible (Cafè Central), aquesta traducció magnètica i arrevatadora d’aquest jovençàs, Pau Sabaté, que ja ens ha donat una Ilíada en hexàmetres resplendents que he recomanat un parell de vegades a tots els amants d’aquest clàssic que és el pare i la mare de la tota la nostra literatura, el bon Homer. Aquí Sabaté ha creat un català elitisià que sap agafar el seu art de la combinatòria d’ajuntar paraules inesperades i el d’inventar-ne de noves, i se n’ha sortit amb mestria. Per això aquesta obra fou reconeguda amb el XXI Premi Jordi Domènech de traducció de poesia. Per això passam un guster quan llegim paraules alades. Escoltau: «He acabat tenint milers d’anys i ara faig servir l’escriptura minoica amb tanta comoditat que la gent no sap que pensar i creu en el miracle. La sort és que no aconsegueix llegir-me.»

Aquest llibre és de la darrera època del poeta, són unes ultima verba en què Elitis que adora la varietat de formes, de registres i de combinacions, fa l’ullastre esbrancat i a partir del format de diari inventa una prosa poètica plena de llibertats entre l’escriptura automàtica i la narrativa amarades d’associacions d’idees i d’una sensorialitat excèntrica, al·lucinada, engrescadora i sensacional. He tremolat davall els vells pins mediterranis i he sortit d’aquesta lectura amb llàgrimes al cervell i batecs a les mans perquè m’ha agafat una escriguera encesa, els senyals d‘una obra immortal.

Suscríbete para seguir leyendo