Elogi de la bondat

No estic segur que, tal com figura a la portada com a subtítol, el llibre objecte d’aquesta ressenya (Títera, Neret Edicions, 2025), sigui exactament una mirada insubmisa a la quotidianitat. Tampoc no és un llibre de memòries a l’ús, i tal vegada això és el que li atorga una encertada i fresca originalitat. Títera és, part damunt de tot, un homenatge a la quotidianitat, a aquests moments que sovint ens passen desapercebuts però que ben mirat constitueixen petites guspires de felicitat -o de tristesa, segons el cas- que al capdavall donen sentit a la nostra existència. «La història ens arrossega, pero el dia a dia el construïm nosaltres», ens diu l’autor, com si d’alguna manera volgués desafiar la feixuguesa dels grans esdeveniments, tant en l’esfera personal com en la col·lectiva.

Ben mirat, la revolució a què es refereix en un dels capítols té a veure amb la reivindicació d’aquests detalls aparentment intranscendents («La vida repunta en les carxoferes que floreixen dins una panada grossa de pèsols»), per afirmar fora vacil·lacions que «és en les petites coses que hi veig amor incondicional, que és el vertader». Al costat de les conquestes socials que han permès un món millor i més just en molts d’aspectes, Pere Sales Mascaró es deté sàviament en aquelles conquestes que tenen més aviat a veure amb el nostre ésser més íntim i instransferible: «La revolta és la capacitat de sobreposar-se a les derrotes», ens diu a manera de remei balsàmic. I té tota la raó del món. Tots tenim una petita revolució pendent, i ell ens la recorda tot afirmant que l’immobilisme, entre moltes altres traves, és tal volta el pitjor dels nostres enemics.

Alguns dels relats que conformen Títera són d’una senzillesa i ingenuïtat corprenedores. Sales no oculta l’enyor que sent per algunes vivències que han conformat la seva personalitat, com ara la descrita al capítol Cireres al cirerer, d’una senzillesa i humanitat captivadores. He parlat de saviesa, en l’escriptura d’en Pere, i no és en absolut una etiqueta o una flor d’aquelles que no fan estiu: «Un dia vaig descobrir que tot allò que feim pels altres ho feim per nosaltres mateixos, que ningú és perfecte i que perdonar-nos els defectes propis és un deure irrenunciable». Tot el llibre està amarat d’aquesta positivitat, d’aquest rebel·lar-se contra el conformisme o el clàssic «què hi farem» propis de la resignació i el conservadurisme, els nostres més forts i sovint inconscients enemics.

Paga la pena, en definitiva, fer aquesta cucavela que ens proposa Pere Sales en aquest primer i aconseguit recull. «Faig un clam a la bondat, que té en l’empatia la cara més visible», sentencia. Correm el risc de caure, en aquesta tombarella, és cert. Si això succeeix, es tracta de tornar-ho a intentar una vegada i una altra, tantes com faci falta. L’autor ens ho explica amb paraules planeres, plenes de llum i a l’abast de tothom: «Sempre hi ha una primera vegada per ser dolent, i moltes per aprendre a ser bon al·lot».

Suscríbete para seguir leyendo