150 ANYS D’EL PI DE FORMENTOR

L’Institut d’Estudis Catalans

Va ser cap a l’any seixanta-u, quan era un xitxarel·lo que tenia catorze anys i estudiava el batxillerat al Col·legi Ramon Llull de Manacor, quan vaig poder conèixer aquell savi lingüista i editor, Francesc de Borja Moll, la modèlica figura del qual m’havien presentat a les classes clandestines de català de lluitador per la llengua i la cultura catalanes en temps molt difícils, per un cantó, i de savi gramàtic, conferenciant, recercador i escriptor, per un altre. Ens va fer, amb un llenguatge planer i ben clar, una conferència magistral sobre la llengua catalana, que, encara que fos la nostra llengua materna, estava prohibida en l’ensenyament per mor de la dictadura franquista, i de la qual ell era un dels treballadors més fervents. Ens va contar la tasca d’aquell homenot manacorí, Antoni Maria Alcover, el seu mestre, amb el qual havien fet el Diccionari Alcover-Moll, que reunia tot el lèxic català en una calaixera històrica. I també ens va dir que mossèn Alcover va ser el primer president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia d’acadèmies, que és l’únic ens de creació política i institucional catalana. Fou fundat l’any 1907 per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i el 1914 de la Mancomunitat de Catalunya. Ens detallà el seu caràcter pluridisciplinari, que agrupa tots els àmbits del saber. I va subratllar que comptava amb membres procedents de tots els territoris de llengua i cultura catalanes: Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, Catalunya del Nord, la Franja de Ponent i l’Alguer.

Record que vaig prendre apunts de les seves paraules que em serviren per tenir ben clar tot allò que en l’ensenyament oficial no existia.

M’alegrà molt saber que teníem en l’Institut d’Estudis Catalans un ens de referència normativa per a la llengua catalana en conjunt. Vaig apreciar molt bé que l’IEC exercia d’acadèmia de la llengua catalana i de centre d’estudis de recerca en totes les matèries del saber. I que, com a eix vertebrador de la llengua, tenia cura de l’estudi del català, d’establir-ne la normativa i de vetlar pel procés de normalització. I també contribuïa a la planificació, la coordinació, la realització i la difusió de la recerca en les diferents àrees de la ciència i la tecnologia. Allò era un prodigi, un somni com el que tenien les cultures «normals» com la francesa o la italiana. A més d’ensenyar-nos tot allò aquell llunyà dia, el «pare Moll», com l’anomenàvem, ens va ajudar a crear una revista ciclostilada en català, Arbre, i per a mi fou el principi d’una bella amistat que durà fins a la seva mort.

150 anys d’ «El pi de Formentor» de Miquel Costa i Llobera

Enguany celebram aquesta data històrica en la literatura catalana. A 21 anys, el poeta Costa i Llobera va escriure aquesta obra, que és un dels poemes més bells i més universals de la Renaixença, i que s’ha traduït a més de cinquanta idiomes. I també aquest 2025 fa 125 anys que Costa acabà el poema liriconarratiu «La deixa del geni grec», que conta les aventures d’uns navegants grecs que arriben a la Mallorca talaiòtica i es troben amb la mítica sibil·la Nuredduna. Estic content perquè al llarg de l’any s’han recordat aquests dos poemes i aquestes dues dates en nombrosos actes, la qual cosa és molt necessària per lluitar contra l’onada d’ignorància que ataca per un cantó i les minoritzacions contra la llengua catalana per un altre.

Fa una setmana, el proppassat 30 d’octubre, es feia la sessió inaugural del curs 2025-2026 de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, i el president de la Secció Filològica, Nicolau Dols, em convidà perquè dugués amb la meva veu al públic i simbòlic acte un fragment de «La deixa del geni grec» i el poema «El pi de Formentor», la qual cosa m’alegrà molt. Vaig introduir cadascun dels poemes i vaig subratllar que Costa i Llobera era membre de l’Institut d’Estudis Catalans. I com a penyora d’amistat, vaig dedicar la meva recitació a l’amic de batxillerat i membre de l’IEC Antoni Riera Melis, que ens deixà recentment. Destacaré la conferència de Pere Puigdomènech, de la Secció de Ciències Biològiques, que es titulava «El lloc de la ciència en la societat catalana» i defensava amb un estudi molt ampli que ens cal un sistema propi de recerca i que les institucions financin més justament la ciència, perquè no hi ha progrés sense ciència.

Aquest mateix dia, a les 15 hores i també a l’IEC, es va fer una sessió acadèmica d’estudi en què es commemorava «El pi de Formentor» amb la participació de Nicolau Dols, president de la Secció Filològica, Ramon Pinyol, president de la Secció Històrico-Arqueològica, i Joan Mas i Caterina Valriu, membres de la Històrico-Arqueològica.

Nicolau Dols descriví la feina de Costa com a lingüista i destacà la seva defensa d’una llengua catalana culta i unificada. Ramon Pinyol explicà les relacions de Costa amb Catalunya i, singularment, amb Jacint Verdaguer. Joan Mas presentà les seves recerques sobre les dates d’escriptura i publicació d’El pi de Formentor i s’estengué sobre el seu significat. I Caterina Valriu mostrà els paral·lelismes entre les poesies de Costa i els personatges de les rondalles mallorquines.

Acabaré amb la importància que crec que té l’Institut d’Estudis Catalans, perquè posseeix una mirada molt completa sobre el conjunt de la nostra nació, i això fa que no sigui una estructura d’Estat, sinó una cosa més important: una estructura de nació. Només la Xarxa Vives d’Universitats, fundada per persones tan sàvies i preclares com Nadal Batle, rector de la Universitat de les Illes Balears, Joan Martí i Castell, rector de la Universitat Rovira i Virgili, Josep Nadal, rector de la Universitat de Girona, i Pedro Ruiz, rector de la Universitat de València, entre d’altres; i la Universitat Catalana d’Estiu de Prada comparteixen aquesta visió global sobre el conjunt del nostre país.

Són de les poquíssimes institucions públiques que ho fan. Ja aniria bé que el nostre sistema editorial, el nostre sistema de comunicació audiovisual i, en general, el nostre sistema de representació política tinguessin també aquest mateix abast.

Suscríbete para seguir leyendo