De vides, diaris i dietaris

La casualitat ha volgut que darrerament caiguessin en les meves mans dos magnífics i acurats llibres: els Diaris complets, de Feliu Formosa (Quid Pro Quo Edicions, 2024) i Pluges d’altres núvols. Dietari 2023-2024, de Lluís Maicas (Lleonard Muntaner Editor, 2025). Manllevant una expressió utilitzada per Jaume C. Pons Alorda al primer dels títols, podríem parlar d’aquesta casta de literatura com un gènere fronterer, però no per això exempt d’interès o qualitat literària, com queda palès en un i altre volum.

Als Diaris complets, Feliu Formosa desplega un formidable coneixement del món literari -i no solament literari- a través d’una sèrie d’escrits que tenen en comú la frescor i proximitat del llenguatge utilitzat, d’una banda, i el rigor i equanimitat en el comentari o la crítica vessada, de l’altra. Al pròleg -excel·lent- de Pons Alorda, s’afirma que els dos grans temes en l’obra de Feliu Formosa són el desconcert de viure i l’amor com a forma de salvació. I la veritat, no hi puc estar més d’acord. Escriptors de l’alçada de Joan Vinyoli, Montserrat Roig, Pedro Salinas o Thomas Mann, per citar-ne només un parell, passen pel sedàs fi i agut de Formosa, un sedàs que defuig els excessos i/o la procacitat gratuïta, de manera que podem afirmar sense por d’equivocar-nos que l’elegància és el denominador comú d’aquests magnífics Diaris. Però Formosa ens parla també de teatre, de cinema, de música..., facetes en les quals demostra una pregona saviesa i un gran coneixement del context i la matèria. Vet aquí un senzill però significatiu exemple: “Bach eleva, Mozart emociona, Beethoven apassiona, Schubert transporta, Debussy hipnotitza. I pràcticament em quedo amb aquest cinc”. Un vertader luxe, tot plegat.

Pel que fa a Pluges d’altres núvols, el dietari de Maicas, no és, ni prop fer-hi, allò que se’n diu una flor d’estiu: aquest és el desè dietari que publica i, entremig, una obra que comprèn més de cent títols, entre els quals destaca la seva poesia, caracteritzada per la seva força evocadora i un discurs prou ric en imatges. Però centrem-nos en aquest nou Dietari, on Maicas deixa anar una mirada sobre la realitat un tant desencisada i escèptica, però no exempta de bellesa. Hi ha moments en què pot semblar que en Lluís està de volta de tot, especialment quan comenta la situació del món i, en particular, l’estat en què es troben la nostra cultura i el nostre patrimoni devers les nostres contrades... Però gairebé sempre hi apareix alguna espurna de llum, en els seus escrits: “Tot és trobar un fil de claror per tal d’abastar el tènue crepuscle. I, quan es fa de dia (...), tot recupera el relleu. Cada dia és un dia diferent”. Fins i tot en quelcom tan aparentment rutinari com escriure un dietari hi és present el llenguatge poètic, consubstancial a la manera de ser i escriure d’en Lluís: “M’entristeix la claror que s’apaga, però ens despertem tot esperant que el jorn sigui generós”.

Llegiu i assaboriu-los com cal, sense presses. Passareu gust, de veritat vos ho dic.

Suscríbete para seguir leyendo