Escriure amb la mirada

LA LLEGENDA DE GABRIEL FERRATER NO S’ACABA MAI.

Ramon Gomis és un ferraterià que s’ha preocupat sobretot de la vida d’en Gabriel i els seus germans. Fa vint-i-sis anys va publicar El Gabriel Ferrater de Reus, que era una biografia descriptiva de la joventut de Ferrater en què l’autor no explicava gens ni mica el que pensava ni del retratat ni del relat. Ara ha tret El jove Gabriel Ferrater, la llegenda (Empúries), on vol saber com i per què la narració de la infantesa, de l’adolescència i de la primera joventut de Ferrater són en gran mesura una llegenda bastida per ell mateix i la seva família i amics al llarg del temps. Ramon Gomis no té pèls a la ploma, i això crec que és el millor d’aquest llibre que es llegeix quasi com un conjunt de xafarderies ben ordenades, documentades i explicades. Sempre m’ha agradat aquella boutade del mestre Josep Pla quan deia que la literatura és pur xafardeig. Però ben escrit. L’autor no es pot estar de dir que Ferrater, quan li sembla o quan li cal, fa trampes, en el sentit que explica o insinua aquelles veritats que li convenen i amb una gran capacitat de seducció les fa possibles. Ens recorda que el meu bon amic Ramon Barnils, tan enyorat, en un article a El Temps deia: «Gabriel Ferrater és un mite persistent per la solidesa i per la discreció dels adoradors. Vanitós, d’una vanitat molt explicable, i ingenu, d’una ingenuïtat que ell mateix reconeixia però que no s’acabava de creure, no li hauria pas desagradat l’estil amb què els seus en conreen la mitificació». I també Gomis ens dona un fragment d’una entrevista al poeta, editor i marmessor de Joan Ferraté, Jordi Cornudella, de l’amiga i editora de Vibop, Montse Serra, que deia: «Després del suïcidi de Ferrater, el mite el va construir la generació dels seus alumnes, joves que aleshores tenien vint anys. Els que anomenem ‘la generació dels setanta’, que són els que transmeten l’anecdotari. Però, en realitat, també contribueixen a mitificar-lo els seus companys de generació Barral, Gil de Biedma, Castellet, que el van tractar molt i el van conèixer i ens en van vendre una imatge també mitificada».

La lectura literal de la seva obra també ha contribuït a fonamentar el mite, com el poema «In memoriam», que inicia el llibre Les dones i els dies, i que vol ser bastit sobre els records de la guerra. Gomis té en compte el que en diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà al llibre La poesia de Gabriel Ferrater: «En la seva vida s’hi emmiralla tanta literatura com en els seus poemes, amb la diferència substancial que els seus poemes són lletra autògrafa, mentre que les anècdotes apòcrifes o atribuïdes han anat de boca en boca deformant el poeta i mistificant-lo amb unes falses membranes. Les conseqüències són evidents: la seva poesia ha interessat només en la mesura que corroborava el mite, no en la mesura que conformava la definició del poeta». És a dir, ens han atrapat aquells versos que diuen:

Oloràvem la por / que era l’aroma d’aquella tardor, / però ens semblava bona. Era una por / dels grans. Sortíem de la por infantil / i teníem la sort que el món se’ns feia / gairebé del tot fàcil. Com més por / tenien ells, més lliures ens sentíem. / Era el procés de sempre, i compreníem / obscurament que amb nosaltres la roda / s’accelerava molt. Érem feliços.

I s’ha donat per bo que en Gabriel i els seus companys de catorze anys descobrissin en aquells temps de la guerra del 36 l’alcoholisme crònic, les putes i el robar. No passem l’arada davant el bou, ens diu Gomis, i ens recorda la nissaga dels Ferrater, de classe burgesa, un pare regidor d’Acció Catalana, una mare, Amàlia Soler, amb un gran patrimoni i la tercera generació que va per avall d’unes famílies dedicades al comerç del vi i dels licors amb uns pares i uns oncles implicats en el mecenatge cultural i en l’acció política.

FERRATER NO ÉS TOM SAWYER.

Encara que Gomis el compari amb el personatge de Mark Twain quan a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Reus era reconegut com a líder perquè era diferent i tenia idees genials que no havien estat mai pensades per cap dels seus companys. Era plantós, un dandi de vestuari, amb una cultura àmplia que li fa recitar de memòria, par coeur, Les fleurs du mal i fa atzagaiades fruit de la seva imaginació més creativa per un cantó i perquè se sent protegit per l’altre.

Tot el que contava era una mica inflat. Algunes coses, com augmentar el nombre de quilòmetres que feia, són innocents. Però dir que havia compartit una botella de conyac de fabricació casolana amb un brigadista que seria el mariscal Tito, Josip Broz, era una bola que es nota massa.

També Gomis ens fa veure que Ferrater no va viure la guerra incivil sense por, sinó que la seva vida va estar marcada per la por. La por del desequilibri, del buit, de viure la contradicció de ser burgesos i alhora republicans, d’esquerra i catalanistes. Tothom té por, encara que siguin rics, que el pare presideixi el Socors Roig i que coneguin Andreu Nin. La partida a Bordeus de la família és a final de 1937. Va tenir un veritable motiu: la por. Gabriel Ferrater escriu: «Tothom anava mort de por. La por era el que dominava els homes i el temps». El fet que, si les coses anaven mal dades, Ferrater hauria pogut ser cridat a files és un altre dels motius de la partida francesa. Molts d’anys després no podrà manipular aquesta feta i dir que en aquell moment es negava a marxar per prendre les armes i anar al front.

Crec, com diu Gomis, que França tingué una importància cabdal en la formació intel·lectual de Gabriel Ferrater, que va viure allà des del setembre de 1938 fins al darrer dia de 1941. Però no pel que va aprendre al Lycée Montaigne de Bordeus sinó per les hores i hores que, durant el dies viscuts sobretot al Château Peyreau, va poder dedicar a la lectura, gairebé del matí al vespre, sense límits.

M’agrada Gomis quan al final diu a les clares: «Gabriel Ferrater mai abandona Mark Twain. I, a més, sempre hi ha algú que l’ajuda a engrandir els fets, o a explicar-los com li hauria agradat que fossin i no com van ser».

La llegenda ferrateriana continuarà, però aquest llibre, molt entretingut i ple d’informacions, d’entrevistes personals, de papers documentals i íntims, de vídeos i de conferències, servirà per eixamplar aquest univers Ferrater que no s’acaba mai.

Suscríbete para seguir leyendo