IX

Una bona part de museus i fundacions és fruit de la previsió en vida dels seus autors, dels hereus o, com en el cas que ens ocupa, d’ambdues parts. Me comentava Marga Gayá Moreno, bona amiga i professora d’Educació Plàstica, que els grans artistes necessiten un ego igualment gros, que és necessari que siguin els primers que creguin en la vàlua de la seva feina. No hi ha espai per als impostors. Els neurocientífics han arribat a la conclusió que l’art és imprescindible. La neurociència ens fa saber, a més, que les activitats que no estan orientades a la pura supervivència -l’art n’és una- són aquelles en les quals resideix la nostra consciència i, per afegitó inherent, el desig de transcendència.

La fundació que avui transitam ocupa la part alta dels costers de cala Major on s’ubicaven les possessions de So n’Abrines i Son Boter. Un exercici acrobàtic d’imaginació ens permetrà visualitzar aquest espai com el conjunt de marjades que, fa un segle, becaven a migjorn sense més horitzó que la mar. D’elles, se n’enamorà Joan Miró i Ferrà, així com de la mallorquina Pilar Juncosa Iglesias. Com en altres casos, és molt destacable la intervenció arquitectònica: Josep Lluís Sert i López pel que fa al taller i J. Rafael Moneo Vallés pel que fa a l’edifici expositiu principal.

Sempre en revisió, els espais interiors i exteriors estan organitzats actualment sota el títol de «Miró, 1983». La proposta posa en relleu el llenguatge mironià en el seu darrer estadi. Pel camí, havia «matat la pintura» i l’havia despullada de tot accessori superflu. En paraules d’Antoine de Saint-Exupéry, la perfecció no s’assoleix quan ja no hi ha res més a afegir, sinó quan no queda res per treure. En què treballava el pintor i pensador català al final de la seva vida? Quins projectes l’absorbien? A què va dedicar els últims esforços conscients? Per a què paga la pena viure? Pintures, escultures, ceràmica, dibuixos, llibres il·lustrats i obra gràfica en són la resposta.

M’assec en un pedrís de l’entrada. Esper pacient que algun aucell es posi sobre un dels garrovers de la carrera però és un oiseau de bronze que reposa sobre el cap d’una femme. Pens en el testament musical d’un altre dels grans, Richard Strauss, en les anomenades «Quatre últimes cançons». I escolt amb serenor -com ell les va compondre- la darrera, Im Abendrot (el crepuscle).

Suscríbete para seguir leyendo