Tot ple de flors grogues

Recital a l’institut Font del Ferro de Palafolls.

Crec que Juan Ramón Jiménez és un poeta poc llegit. I també poc estudiat. De tota manera, acab d’escriure una bajanada, perquè la literatura és la Ventafocs dels estudis de tota casta. La darrera vegada que vaig anar a un institut de secundària, concertat, fa tres anys al Vendrell, més de cent vint-i-cinc alumnes de 15, 16 i 17 anys no sabien què significava la paraula “poesia”. Imagina’t si han d’haver sentit parlar de Juan Ramón quan és el representant de la “poesia pura”, segons els meus manuals de batxillerat dels anys seixanta del segle passat. Però gràcies a aquests manuals i a donya Joana, la meva professora de literatura del Col·legi Ramon Llull de Manacor, vaig aprendre de memòria, de cor, molts de poemes d’autors castellans (i d’estranquis, de catalans, que estaven prohibits) que m’han fet molt de bé i m’han acompanyat tota la vida. Antonio Machado, Gustavo Adolfo Bécquer, Federico García Lorca són els que em deixaren una empremta més profunda, amb en Juan Ramón, entre els castellans, i Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Jacint Verdaguer entre els catalans. Sort que hi ha vertaders mestres de literatura com l’amic Josep Hernández, que fa classes de literatura a l’institut públic de secundària Font del Ferro de Palafolls que em va convidar a parlar de poesia i recitar els meus versos el 21 de març passat, el Dia Mundial de la Poesia, dins un cicle que titulen Poesia als Barracons, que arriba a la 14a edició i que fou una vertadera i emocionant festassa poètica dels meus poemes, que havia titulat Antologia salvatge. Els vuitanta alumnes eren de primer i segon de batxillerat i tenien entre 15 i 18 anys. L’acte es va fer en dues sessions. Em resulta molt difícil contar fil per randa com va funcionar aquella connexió entre les meves paraules i la seva escolta. Eren al·lots i al·lotes plens d’atenció, ningú no va treure cap mòbil, el silenci era tan actiu que no se sentia més que la meva veu que es llançava a contar tot allò que és per a mi el mester de la poesia, com escric, per què escric, quina importància té per a mi la poesia, quins són els seus efectes benèfics; i això ho enllaçava amb els poemes de tots els meus llibres amb una força, una intensitat, una vibració i una música verbal que amarava aquell jovent i els deixava sorpresos, somrients, tranquils i feliços. Feia molt de temps que no gaudia tant amb la dicció dels meus versos amb un públic tan jove, tan fervent, tan amador de la poesia. Quan el primer grup va partir cap a un examen hi havia alguns alumnes que quedaven lliures de classe i demanaren per quedar a la segona sessió. Això em va emocionar. I en aquesta segona intervenció vaig procurar no repetir-me i donar noves paraules alades per explicar el meu amor a la literatura. I la importància de llegir i aprendre versos de memòria per donar-nos plaer, consol, alegria i, sobretot, fer-nos companyia quan sentim les urpes terribles de la solitud, de la tristesa, del dol. En un moment determinat, empès per aquella atenció engrescadora, vaig fer una cosa que només puc fer quan som amb un públic que em dona la seva calidesa ardent i la seva confiança: vaig improvisar cantant alguns dels meus poemes. Allò els va transfigurar. Quedaren bocabadats i em miraven com si m’hagués convertit en una figura diferent. I una al·lota de la primera fila deixava caure unes llàgrimes. Crec que feia molt de temps que no havia viscut aquesta complicitat tan intensa, tan vertadera i tan emocionant.

Marisa paredes i la poesia.

Els vaig contar que, en un viatge a Tindouf per solidaritzar-nos amb el poble sahrauí que vaig fer amb la meva amiga recentment morta Marisa Paredes, sortírem una nit de la haima on descansava tot el grup i anàrem a colgar-nos al desert dins el sac de dormir mirant els milers i milers d’estrelles lluents com diamants, enlluernant-nos de reflexos en la nit negríssima. I Marisa em va demanar que recitàs un poema, i em vaig posar a dir “Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, / més poderós que el roure, més verd que el taronger, / conserva de ses fulles l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades que atupen la ribera, / com un gegant guerrer.” Vaig seguir recitant amb tota l’ànima la festa verbal costailloberiana “El pi de Formentor”, que enguany celebra 150 anys d’escriptura, i vaig veure que totes les cares d’aquells joves tenien els ulls lluents i els cossos respiraven amb el ritme d’aquelles paraules divines del nostre gran poeta pollencí. Va ser una apoteosi! La poesia s’havia convertit en un lligam fraternal entre aquells jovençans, alguns professors i aquest cronista deïdor. Crec que va ser un dels recitals més memorables que he fet. Moltes de gràcies, Josep i inoblidables alumnes de batxillerat de Palafolls!

I en Juan Ramón del principi? Sí, volia contar que quan veig els camps de fora vila plens de margalides grogues a voler, de vinagrelles grogues a voler, de llevamans grocs a voler, de ravenisses grogues a voler, m’apareixen en lletres d’un groc fosfi aquells versos que vaig aprendre durant el batxillerat i no he oblidat mai: “Abril venía, lleno / todo de flores amarillas: / amarillo el arroyo, / amarillo el vallado, la colina, / el cementerio de los niños, / el huerto aquel donde el amor vivía. / El sol unjía de amarillo el mundo, con sus luces caídas; / ¡ay, por los lirios áureos, el agua de oro, tibia; / las amarillas mariposas / sobre las rosas amarillas! / Guirnaldas amarillas escalaban / los árboles; el día / era una gracia perfumada de oro, / en un dorado despertar de vida. / Entre los huesos de los muertos, / abría Dios sus manos amarillas.” I camín, entre el bosc i el sementer, mirant aquesta explosió de grocs florals i recitant aquests versos juanramonians que fan que totes coses cantin amb paraules vives.

Suscríbete para seguir leyendo