El vent, l'aire, és el canal primigeni i genuí per a les paraules

Quan hom diu que les paraules se les endú el vent ho sol fer en sentit despectiu. La màxima llatina afegeix que Verba volant, scripta manent. Però el vent, l’aire, és el canal primigeni i genuí per a les paraules. És prou versemblant que la música i la poesia haurien nascut de la necessitat de resar en comunitat. Els sons, els ritmes i les rimes facilitarien així la tasca de recordar un text i de verbalitzar-lo conjuntament.

I això és exactament el que fa l’arc rebaixat que separa les dues estances principals -que no grans- d’aquest petit, petit museu: exposar un manyoc de cèdules glosades al corrent d’aire que es crea entre el portal forà del carrer i el portal del corral, a darrere. Perquè sense aire no hi ha so. Sempre hi ha vent a les nostres cançons, diu Maria del Mar Bonet i Verdaguer (Raixa, 2001). Ho sublima Gabriel Alomar i Villalonga quan en la seva Estrofa al vent (Columna de foc, 1911) diu: Jo escric al vent aqueixa estrofa alada, perquè el vent la porti cel enllà...

Aquest museu no vol silenci. La seva essència demana una lectura de textos en veu alta: Dins el meu pobre corral, / el meu pou ara és mig buit / part de l’aigua li ha fuit / i ara se’n ressent del mal. Ho diu el pare Rafel Ginard i Bauçà i, com el de ca seva, el pou de la tradició oral de la societat preturística mallorquina s’ha anat buidant de forma alarmant i, amb cada gota d’aigua que s’escola pels clivells, s’assequen paraules, gloses, tradicions, oficis... saviesa popular.

Aquí es conserven, entre molts altres papers, la carta en la qual Francesc de Borja Moll i Marquès li demana que publiqui el Cançoner Popular de Mallorca. El compromís d’aquest Museu amb la Paraula orejada, es fa palès a través d’activitats importants com els cicles TardOral o La Lluna en Vers, o la recent publicació del Calendari Folklòric de Mallorca.

Surt al carrer d’en Socies i, gràcies a l’aire, puc sentir la piuladissa dels teuladers. Sota el talús del carrer de s’Escaleta, respir la flaire d’un romaní florit. I ja de baixada pel carrer Major, mentre la sentor del pa cuit de Can Mateu des Forn m’embauma, una dona alça el cap i em retorna el bon dia. Avui escoltaré els enregistraments que tenc de la padrina Maria.

Suscríbete para seguir leyendo