Mestre i, sobretot, amic

Era un dia d’hivern, a principis de la dècada del anys vuitanta del segle passat. Va sonar el telèfon, no el mòbil, naturalment, sinó el de taula, el fixe. Era Joan Parets qui a través de la Federació de Corals havia aconseguit el meu número. 

Jo, acabava d’escriure un article en el qual esmentava l’expressió «Fet musical mallorquí», cosa que va interessar Parets i que el motivà a posar-se en contacte amb mi.

Des d’aquella cridada i fins a la seva mort, ens vàrem veure molt sovint. Gairebé sempre amb la companyia inestimable de l’amic Biel Massot i Muntaner, amb qui signàrem, a trio, algunes publicacions, com el Diccionari de Compositors, la base del qual fou el seu treball («Índice catalogo...») fet en el seminari quan encara era estudiant de teologia.

Tenia raó Antoni Pizà, quan dijous passat en aquest mateix suplement Bellver, qualificava Parets de persona generosa. I ho era. Sens dubte, la generositat era una de les característiques essencials del mestre i amic. Parets tenia a disposició de tothom que ho necessitàs les calaixeres en les quals hi guardava les carpetes, classificades, en les quals arxivava tota informació, per petita o esquifida que fos, relacionada amb un grup musical, un autor, un intèrpret, una institució... Retalls de premsa, cartes, partitures, programes de concert, fotocòpies... tot el que trobava anava a parar a alguna de les múltiples carpetes, que després deixava consultar a qui ho hagués mester.

Parets era, és, sigui on sigui ara, una persona entranyable, de les que deixen petjada. Bon conversador, home de paraula agradable, de consells assenyats i amb qui, a més de música podies parlar de tots els temes, inclosos els religiosos i d’església.

Recordarem Joan Parets, a través de jornades com la que va tenir lloc dissabte passat a Campanet, que el ressituen i honoren o a través del seu record, sempre present. Joan, t’enyoram.

Suscríbete para seguir leyendo