Dos llibres per a la tardor

La prosa de Joan Vinyoli al descobert.

He passat dos mesos llegint i rellegint la Poesia completa (La Butxaca) de Joan Vinyoli. I ara acaben de sortir les Proses (L’Avenç), a cura de Georgina Torra i Guixeras, una jove i sàvia estudiosa que té nombroses publicacions acadèmiques i de divulgació sobre Vinyoli i ara prepara una tesi doctoral sobre ell. La vaig conèixer a Santa Coloma de Farners i li vaig demanar com se li havia ocorregut el llibre. Em digué que mentre revisava la catalogació del Fons Joan Vinyoli a l’Arxiu Comarcal de la Selva es va trobar entre els quatre mil documents inventariats una sèrie de textos inèdits en prosa que formaven un tresor desconegut per a tothom. Es va dedicar a transcriure’ls, a ordenar-los i, amb una feina d’estudi i edició, va fer el gruix d’aquest volum. Georgina em diu que en aquestes proses es troba amagada la veu poètica vinyoliana amb temes recurrents com la mort, l’amor, la natura, la lluita per la vida i la seva constant insatisfacció.

Des d’un bell principi la paraula d’un Vinyoli ben tendre i ingenu m’entusiasmà. Són cinquanta narracions breus que va escriure entre 1930 i 1960. En el primer període, dels anys trenta, es veu la lletra adolescent d’un Vinyoli que ens conta tota una sèrie d’estampes autobiogràfiques: «La mort del meu pare», «El dia que la infantesa em deixà», «El col·legi», «Estiu de 1930, Santa Coloma de Farners». En tots aquests contes que es llegeixen com unes memòries col·legials es pot veure com la prosa vinyoliana ja duu influències dels seus mestres, Carles Riba, Rainer M. Rilke, Joan Maragall. En els contes dels anys quaranta i cinquanta, quan Vinyoli llegeix Faulkner, Unamuno, Camus, Hemingway, Sartre, Heidegger, hi ha una condensació del llenguatge que l’acosta a la poesia, els personatges es troben sols, perduts, desemparats, es fan replantejaments vitals i la guerra i la violència formen l’atmosfera de molts relats. M’ha agradat la picada d’ullet del conte «El foraster» a L’étranger de Camus, amb un personatge que arriba a un poble, el travessa i parteix dins una forta angoixa existencial. «Una tarda» m’ha fet pensar en el Vinyoli amador dels passeigs pel bosc que ens conta la figura d’una al·lota jove que ha tingut un desengany amorós i crida l’enamorat dins la massa obscura i prominent del bosc irreductible. «El secret», un relat dedicat a Maria Aurèlia Capmany, ens conta les fetes de la senyora Ninet Pampa, una dama burgesa, exalcaldessa de poble, que fingeix poder i seguretat i es troba corsecada per la por i la culpa d’un secret mentre reuneix un grup de senyores a ca seva a les qual predica, i acarona i mig ofega un gat. Finalment el llibre acaba amb un conjunt de proses esparses en què apareix l’autobiografia per un cantó i unes energies poètiques i descriptives per l’altre. Un bon llibre per conèixer la producció narrativa d’un Vinyoli que explorava camins de coneixement i veus que retratassin el seu viure poèticament amb aquesta complementarietat fonda que hi ha entre la prosa i el vers.

Emily Dickinson, cal·ligrafiada per Nicole d’Amonville.

Em produeix una alegria de no dir l’aparició d’aquesta nova edició de 71 poemas (Lumen) d’Emily Dickinson revisada, traduïda i editada per l’amiga Nicole d’Amonville Alegría. Abans de res, vull recordar que un traductor literari és autor, és creador. I la traducció de la D’Amonville és prodigiosa. Si miram bé els versos en anglès i en espanyol, veurem que tenen les paraules originals en el mateix ordre i música (mètrica), quan sabem que en anglès els mots són més curts que en espanyol. Ha brodat la dicció sense perdre la literalitat. La música verbal, la cadència, la difícil complexitat han viatjat a través del savoir faire i de la sensibilitat de la D’Amonville fins a aconseguir una traducció tan creativa que podria assegurar que és de les millors en llengua espanyola.

Harold Bloom va dir de la Dickinson que manifestava més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des del Dant, llevat de Shakespeare. Això fa que el seu viatge de l’anglès a l’espanyol constitueixi una odissea traductora. La D’Amonville ha obviat els tecnicismes i ha incorporat a aquesta edició les observacions més pertinents de l’aparat de notes. La taula cronològica en què conjuga els esdeveniments de la vida de la Dickinson i els de la història, ciència i art mundial és molt completa i ens contextualitza la vida de la poeta i la seva època amb dades i detalls significants. En la introducció ens diu a les clares que sap molt bé que tradueix paraules alades, visions, arravataments espirituals, desil·lusionades elusions i sensacions etèries. Tot això, escrit amb una dicció sincopada, una sintaxi enrevessada, unes ressonàncies d’himnes religiosos americans i cançons populars. «La obra de Emily Dickinson es tan rotunda como inclasificable. ¿Cómo logró una mujer apartada de todo escribir una poesía emblemática no solo de las fuerzas disonantes que deshacían i rehacían Estados Unidos a mediados del siglo XIX, sino también de las contradicciones inherentes a su condición de mujer y ser humano? Quizá el secreto se halle en que insistió en ser ella misma. (...) La asociación de la poesía con la brujería, y de esta con el más allá, permea muchos poemas y cartas que inciden en la primacía del amor como vehículo de conocimiento. (...) El metro corto de la estrofa hímnica —equivalente en nuestra lírica al verso de arte menor que al decir de Góngora y de Lope vehicula la más alta y grave poesía—, recortado todavía por el guión, magnifica cada palabra, y aún cada sílaba, como lo haría una lupa. Ello contribuye al tono elevado de sus versos, que se mantiene como una suma de cúspides y cuya lectura cusa siempre una sensación de frescura. Su negocio fue amar, su negocio fue cantar, su negocio fue la circunferencia. Vivió al filo, y de este modo alcanzó a domeñar su desespero y a transformar el ‘emparedamiento’ del espíritu en el cuerpo y me atrevería a decir de la palabra en el verso, en una ‘Mágica cárcel’. La vida era éxtasis suficiente. Del otro lado, la irreversibilidad de la muerte.»

La Dickinson va ser una despertadora de l’esperit. Una dona poeta que mira l’immirable. Un tresor per fruir-ne a voler!

Suscríbete para seguir leyendo