Una casa, una vida

Més que el què ens conta Maite Salord a El temps habitat és com ens ho conta. Una casa com una vida, i el viscut en l’espai de la casa, dins i fora. En el temps de la casa i els seus habitants, fins que se’n desprenen. La novel·la és el monòleg d’Àngela Benejam, una empresària benestant, qui s’ha venut la casa de camp familiar –el lloc, a Menorca– i mentre el recorr, a manera de comiat, fa un repàs per tot el viscut. Per una vida de prop de seixanta anys.

Els seus seixanta són els meus seixanta i no sé si és per això que m’he trobat tan capficada a la novel·la. Narra la desfeta d’un món que també és el meu. Aquell procés d’aprenentatge, de com s’esmuny la infantesa, de la cerca d’hom on sortiren al camí l’heroïna i la sida, on els contactes encara eren només telefònics. Però també l’èxit professional. I la vida de família. Fins ara i la pandèmia que ens tancà a casa, que ens emmalaltí, que ho capgirà tot.

N’Àngela es planteja posar ordre a la seva vida: «Tot el que estaves convençuda que seria per sempre ha desaparegut en poc temps». «En dos anys, s’ha mort la mare, gairebé et mors tu, en Martí t’ha deixat i ara et desfàs del lloc on sempre t’ha agradat dir que vas néixer i on la gent ja no podrà dir que també vas morir.»

Temes de la novel·la: Menorca com a indret per néixer i viure i d’on ser. Els llocs i la vida de camp (aquesta novel·la serveix per fer entendre una manera de viure). La família, la tradició, l’economia i el patrimoni. L’evolució de tot plegat. I la manera de viure: en fa un repàs a la infantesa, l’adolescència, la vellura, els fills, la mort.

Però el més impactant d’aquesta novel·la és la seva estructura i escriptura. Tot passa al llarg d’un dia que comença de matinada: la protagonista compareix al lloc familiar, tota sola, a les cinc de la matinada del dia previ a la venda. Hora per hora, recorr la casa i el seu espai, alhora que recorr el seu espai vital, anant i venint dels distints moments en el temps, un temps que sempre sabrem situar ben bé, perquè un dels èxits d’aquesta novel·la és com fila les anades i vingudes dins el temps i l’espai.

A més, és tot un inusual monòleg en què ella mateixa sap que s’ho està contant, i ho fa en segona persona. Però també pensa, i reflexiona, i en aquells moments ho fa en primera persona. I el més sorprenent és com ho gira, i el lector no se’n tem, perquè ho fila tot perfectament, com també introdueix diàlegs cinematogràfics a manera de flashbacks que situa a la casa i a la vida; quina meravella de diàlegs, amb els seus silencis, també. Quina mestria en l’ús del llenguatge. Quin domini del temps i l’espai de l’escriptura. Això m’ha semblat el més increïble d’aquesta lectura que, ben alerta, és absolutament creïble.

Suscríbete para seguir leyendo