El millor Verne?

Que Lleonard Muntaner, editor, publiqui una tria dels dietaris del romanès Mircea Cartarescu (falten en el llinatge dos accents que no sabem trobar en el nostre teclat), Dietaris 1990-2017. Una Tria, selecció i traducció de Xavier Montoliu Pauli, i pròleg de D. Sam Abrams, és una indiscutible fita editorial en llengua catalana. Que la mateixa editorial publiqui per primera vegada en català (esplèndida traducció de Joan-Lluís Lluís) El naufragi del Chancellor, de Jules Verne, és una feliç sorpresa. La novel.la és de veres singular en l’obra monumental del francès. Miguel Salabert va escriure (Julio Verne, ese desconocido, Alianza Editorial, 1974): «El Chancellor es una de las obras mejor escritas de Verne, con un realismo y una crueldad terribles» (195).

El naufragi del Chancellor és una de les novel·les menys conegudes de Jules Verne, tot i estar inclosa al seu moment en els Voyages extraordinaires que va escriure per al seu editor Hetzel. També va escriure Salabert que Verne advertí l’editor: «Le llevaré un volumen de realismo espantoso». Le Chancellor aparegué en forma de llibre el 1875. Abans, com era habitual, havia estat publicat «en fulletó al diari Le Temps amb el títol i subtítol Le Chancellor. Journal du passager J-R Kallazon», entre desembre de 1874 i gener de 1875», segons ens explica el traductor al seu oportú postfaci «Un naufragi entre horror i metàfora».

El naufragi del Chancellor és un llibre amb nàufrags, tema vernià per excel·lència: Dos anys de vacances, L’escola dels Robinson, L’illa misteriosa, Els fills del capità Grant, Els nàufrags del Jonathan, per dir-ne només alguns exemples. En El naufragi del Chancellor, però, Verne abandona tot rastre de confiança en que el coneixement, la voluntat i la col·laboració humana ho poden resoldre tot, fins en la situació més embolicada. Els protagonistes vernians saben sortir-se’n. Poden. Volen.

En canvi, la situació descrita en El naufragi del Chancellor frega el límit d’allò enfollidor, de la desesperança, de la baixesa humana. Si els protagonistes se’n surten és per un imprevist. Abans del salvament viuran la tragèdia absoluta i veuran esbucar-se gairebé totes les prescripcions morals. Les tenebroses il·lustracions de Riou per a l’edició original són reproduïdes en la de Muntaner. Beníssim.

No entenem que l’obra d’èxit –econòmic i de nom- de Verne fos La volta al món en vuitanta dies. Abans que l’ensopiment de Phileas Fogg, preferim la ràbia de Nemo, el seny de Cirus Smith, el desvari de Hatteras o les vacil·lacions de Paganel. I la sinceritat demolidora de Kallazon, passatger del Chancellor: el seu dietari en primera persona del naufragi del Chancellor és tan colpidor que no té parió en tot el corpus vernià. Hom diu que Verne s’inspirà en el naufragi real de la fragata Méduse, el 1816, pintat després magistralment per Théodore Géricault. Però, Verne va escriure a Hetzel: «Jo crec que el rai de la Méduse no va produir res de tan terrible».

Suscríbete para seguir leyendo