Canviar o no canviar

L’assaig és, segons declaració pròpia, la gran aposta de l’editorial Fragmenta. Durant els darrers mesos hem vist com arribaven als mostradors llibres seus de tres sèries que comparteixen alguns trets: són volums prims, sovint estan escrits per veus que s’incorporen a l’assagística catalana i parteixen d’algun motiu lligat a la tradició religiosa (els set pecats capitals, els deu manaments, episodis bíblics) per reflexionar sobre qüestions diverses de la vida social o de la vida moral. Dos exemples de la sèrie Assaltar la Bíblia, anteriors al que comentarem: Joan-Lluís Lluís parteix de la torre de Babel per parlar-nos de diversitat lingüística i drets lingüístics, i Pilar Codony fa servir una frase de la Creació per estendre’s sobre la relació entre l’home i el planeta que li fa de casa. No hi cerqueu llibres pietosos o missaires: la idea és que el nostre substrat religiós és un pou inexhaurible per encetar converses que van molt més enllà de la confessionalitat.

El llibret de Pere Antoni Pons Caure del cavall. Una cartografia del canvi pertany a la mateixa sèrie i comença amb un fet que no va tenir lloc, o que no sabem si va tenir lloc. Als Fets dels Apòstols se’ns explica que Saule de Tars es va sentir sobtadament enlluernat i va caure, però no hi ha cavall. Amb bona vista, Pons assenyala que l’afegitó del cavall serveix per transmetre de manera immillorable el sotrac que Saule, (sant Pau per a amics i enemics) va experimentar anant cap a Damasc: aquell canvi que et fa deixar de ser qui eres, aquell canvi que és com morir i tornar a néixer. Aquest és el punt de partida d’un recorregut ràpid per les creences, pels desitjos, per l’art i per la història.

El viatge al voltant de la idea del canvi, la cartografia del subtítol, es desplega cap a punts cardinals diversos. Pons sap sorprendre’ns amb girs de guió: després de pàgines parlant del canvi profund, fa sortir aquella idea (diria que alhora popular i d’especialistes) que explica que les persones difícilment canvien: Saule el fariseu i Pau el propagandista de Jesús tampoc no són personatges tan diferents. Canvi i permanença mantenen una relació fluida i ambigua, tant si parlam de canvis de creences com de canvis en les inquietuds i les produccions d’un artista: Picasso, l’artista de la metamorfosi inacabable, és sempre Picasso. I naturalment tota la reflexió sobre el canvi personal pot ser transposada al canvi col·lectiu, que també té les seves paradoxes. Potser és aquí on el llibret ens dona les seves planes més interessants. Tot és mudança, és cert, però potser és veritat que tot canvia perquè tot segueixi igual. O per dir-ho amb l’autor, i amb una mica més d’originalitat, la transformació i la immutabilitat es barallen al ring de la vida i de la història i acaben sempre en empat tècnic.

Suscríbete para seguir leyendo