XVI

La primera vegada que vaig sentir parlar de fosca blava fou de boca de la meva padrina Maria. Fins aleshores només sabia la fosca negra i aquesta expressió tenia quelcom de neguit. La fosca blava, en canvi, és sinònim d’intensitat, d’aquella depuració de l’espectre cromàtic fins al residu del blau més pur. Quan els capvespres són clars, m’abelleix esperar la fosca blava sobre la serra. Manllevant els mots a Bartomeu Rosselló Pòrcel, soc avar de la llum que em resta dins els ulls. Més endavant vaig trobar l’expressió escrita en un llibre de Jaume Vidal Alcover i, després, elevada a la categoria de títol en la novel·la de Bartomeu Barceló i Ginard (finalista del premi Ciutat de Palma 2009).

Josep Maria Llompart de la Peña, de qui l’any que ve celebrarem el centenari del seu naixement, podria ser el poeta dels blaus. En els seus poemaris hi tenen cabuda, sempre, els horabaixes, els crepuscles, les tardors, els pendissos... i els blaus. És meravellós veure com engalza el color en el bastiment dels versos: hi havia una ombra feta de totes les blavors del vent. O també: una donzella morta de no se sap quin patiment blavíssim. Entre molts d’altres exemples.

Sempre m’he demanat si és possible distingir els blaus del crepuscle dels de l’alba. De fet, hi ha una certa contradicció en el fet que el blau, que és la radiació de color més energètica, sigui també el principal dels colors anomenats freds. És en aquest sentit que l’associació del blau amb la fredor i, en certa manera també amb la tristor, donà nom a finals del s. XIX o a principis del XX a la música afroamericana anomenada Blues.

L’any 24 del segle passat naixia a Alabama Ruth Lee Jones, qui prengué el nom artístic de Dinah Washington, de qui celebram -avui precisament- el centenari del seu natalici. Washington s’anomenava a si mateixa la reina del Blues. Un títol que podria semblar vanitós però que segurament expressa molt bé el món interior de la cantant segons els seus biògrafs.

Washington ens deixà versions de referència com el Cry me a river, l’Unforgettable o l’Embraceable you, dels germans Gershwin, que versionà també Maria del Mar Bonet. O com aquella tendríssima What a difference a day makes, twenty four little hours... que no és sinó l’adaptació a l’anglès del Cuando vuelva a tu lado de la compositora mexicana María Grever.

Suscríbete para seguir leyendo