Plagueta d’ales

El recull 'Quadern de camp. Haikus del salobrar', de Miquel Rayó, la tria del haiku condiciona força la creació

Miquel Àngel Lladó Ribas

Miquel Àngel Lladó Ribas

M’alegra molt que Miquel Rayó s’hagi deixat encisar pel bell aiguamoll de la poesia. Ho ha fet amb timidesa però amb determinació: Llibre de minúcies, Aquí diu vent, La nuesa del silenci..., tots ells reculls sobris i acurats, on la recerca del mot precís i la metàfora adient caracteritzen un quefer poètic que ha anat creixent amb els anys fins a assolir una notable maduresa. Però els que hem seguit de prop en Miquel sabem que aquesta, la poesia, era, ha estat i és molt present en la seva obra, tant en la literatura infantil i juvenil, on sens dubte ha excel·lit, com en aquelles publicacions d’un to més científic o divulgatiu.

Quadern de camp / Haikus del salobrar és un recull prou reeixit, on la tria del haiku -una forma prou simple, gairebé minimalista- condiciona força la creació i expressió poètiques. Però és també un «quadern de camp», és a dir, una plagueta d’anotacions on l’observació minuciosa i pacient de la natura esdevé una petita lliçó d’ornitologia per a qualsevol persona interessada en la matèria. No em ve de nou, tanmateix: coneixem el vessant pedagògic de l’autor, el seu desig de transmetre valors a les futures generacions, una tasca a la qual s’hi ha dedicat professionalment però també emocionalment i des de la militància activa.

Però allò realment captivador d’aquest recull és, al meu parer, la capacitat d’observació i la minuciositat d’orfebre amb què Rayó descriu moments en què la natura, el silenci i la contemplació esdevenen protagonistes indiscutibles dels seus poemes: Davant, les basses; / lluny i nevat, el puig / Tomir. Fa Fred. Hi trobam igualment l’instint de supervivència, la llei segons la qual uns animals han de servir d’aliment a uns altres per mantenir l’equilibri d’un ecosistema fràgil i amenaçat: Àguila i peix: / entre escates i plomes, / l’urpa comanda. O aquest altre: En un bec clos, / l’anguila serpenteja. / Degota llims. Hi trobam també fragments d’un lirisme encisador, com quan ens parla d’un «sol de sal» o de «l’albor de sal», elements que caracteritzen aquest indret únic del migjorn de Mallorca.

En altres ocasions la força dels poemes rau en un procés de mimetisme imprescindible per a l’estudi de la matèria abordada: La densa boira. / Els aucells encongits. / L’home que mira. És també remarcable el recurs al contrast de realitats aparentment antagòniques, però que al context descrit conviuen en absoluta harmonia i normalitat: Blanc d’excrements, / plomes blanques com flòbies, / sal blanca, un corb., imatges que ens sedueixen per la simplicitat dels elements descrits. Hi trobareu també Esbarts d’ànecs vibrants, Esglais d’avisadors, Mítiques aus de la febre..., protagonistes, al capdavall, del bell i fascinant món dels aucells, un àmbit que requereix grans dosis de paciència i observació. Però Rayó toca de peus a terra, com pertoca a tot bon observador de l’entorn en què viu i es desenvolupa: Aus en els ulls / i fang fosc a les botes. / Tornar a casa.

Un poemari d’altura, en definitiva, i potser mai més ben dit.

Suscríbete para seguir leyendo