Afectes no classificats

L’escriptor Richard Ford.

L’escriptor Richard Ford. / Efe

Biel Mesquida

Biel Mesquida

Lítica: com us ho puc dir?

El mar és de pedra. El vent és de pedra. Les herbes són de pedra. Els pensaments són de pedra. Els insectes són de pedra. Els boscs són de pedra. Els niguls són de pedra. Els camps són de pedra. Les veus són de pedra. Les albes són de pedra. Els horitzons són de pedra. Els aiguamolls són de pedra. Els sentiments són de pedra. Els amors són de pedra. Els fems són de pedra. Els turistes són de pedra. Les amistats són de pedra. Les nits són de pedra. Els hotels són de pedra. Els alens són de pedra. Les escriptures són de pedra. Per on vaig? Per aquesta sensació pedrenca en tot el que m’enrevolta, fins i tot en el més tendre.

Cal endurir-se sense perdre mai la tendresa, deia un vell poeta dels seixanta. I m’agradaria que això fos vera dins aquesta natura on vivim, tan atupada, tan destruïda, tan feta malbé, tan assassinada.

Per això entenc l’acció de fer-se pedra com una forma intel·ligent de sobreviure. Fas veure que ets inert, que ets escultura, que no bategues, que sembles mort quan per dedins de la pedra hi veig els electrons que van a les totes, els àtoms que creixen, les molècules que es reprodueixen, la vida que es multiplica blindada en aquella forma que amaga la vulnerabilitat, la fragilitat, l’alè vital.

Richard Ford em fa escriguera.

Era un capaltard calorós de Nova York de fa quinze anys. Havia anat a recitar Blai Bonet al cor de la ciutat més efervescent del món convidat pel PEN català. Tot em semblava una pel·lícula, una muntanya russa de pujades i baixades, d’esdeveniments i coneixences, d’alegries i de sorpreses inacabables. Aquell horabaixa anava a una recepció que ens donaven als participants en aquesta trobada a la Universitat de Colúmbia. I aquell jardinet en una casa com colonial enrevoltat de gratacels era com un plató de Woody Allen amb aquells personatges tan normals i tan singulars alhora on et podies trobar alguns dels teus mestres sense que els esperassis. Així entre les copes de xampany i els canapès el vaig veure. Era ell, amb la seva cabellera tota blanca i onada, la seva estatura mitjana dins una jaqueta blazer de retxes i una camisa d’un blauet esvaït i aquell somriure confiat que et convidava al contacte: Richard Ford. Tot fou molt senzill. La seva sociabilitat formava part d’aquell ambient de col·legues que encara que no es coneguin es poden contar les coses més personals i inversemblants com si fossin normalíssimes. Mentre li contava qui era i d’on sortia pensava que aquell cavaller del Sud (nat el 1944 a Jackson, Mississipi), que estava dins la tradició de Hemingway, Steinbeck, Faulkner i Cheever, que ens havia donat obres mestres com El dia de la independència, De mujeres con hombres i aquelles memòries com Mi madre, Flores entre las grietas o Entre ellos (tot llegit a Anagrama), que ens parlava d’aquell món que tant estimava com les cançons de Tom Waits o el París-Texas de Wim Wenders, sí, pensava que aquell gran escriptor era un jove dislèxic orfe de pare de jovenet, que havia confessat que era molt lent i que no havia fet res en la vida que funcionàs pel fet de ser ràpid i que només podia concentrar-se en una única cosa; aquest home que havia creat tantes de veus, el tenia al meu costat i em feia un casser. Va ser una nit inoblidable i Richard Ford es convertí en un amic de l’ànima.

Ara ha vengut per presentar la seva darrera novel·la, Sé mía (Anagrama), el cinquè llibre on apareix Frank Bascombe i que clausura la sèrie d’aquest personatge —novel·lista frustrat que va deixar el periodisme esportiu per esdevenir agent immobiliari, divorciat dues vegades—, on ens conta la història d’un pare que té un fill malalt d’ELA i el cuida fent un viatge plegats a la muntanya Rushmore. Em fa molta de gola llegir-lo i ja us contaré com veig aquest final d’un personatge tan significatiu. Ford assegura: «Tots intentam no ser víctimes de la història».

Carme Riera conjuga la novel·la gòtica amb la negra.

L’escriptora acaba de treure Una ombra blanca (Edicions 62), en què s’ha llançat amb empenta i entusiasme a la narració de la vida d’una cantant d’òpera afroamericana, Barbara Simpson. El llibre trunyella diverses veus: Rose Barnes, acompanyant, biògrafa i secretària de la diva, la veu de la mateixa escriptora que fa un cameo que dura diversos capítols i les veus de personatges nord-americans i mallorquins que també conten fets i fetes de la protagonista.

Hi ha vida després de la mort?, aquesta interrogació apareix des del primer capítol, en el qual assistim a l’infart que pateix la Simpson, que, quan semblava morta pels metges, vivia unes sensacions de benestar al costat d’un arc de Sant Martí, i que per afegitó no tenia gens de ganes de tornar a la vida. El doctor Ripper, director d’un equip psicotècnic d’un hospital prestigiós que estudia l’EPM (experiència propera a la mort), li aconsella ordenar els seus records, recuperar les seves sensacions, especialment sobre una mort de la qual se sent culpable, i escriure sobre la seva infantesa, sobre la seva vida, sobre la relació amb els seus morts estimats i sobre aquesta culpa de la qual es vol deslliurar. Aquí teniu els deures que aquest especialista li donà a una dona convalescent i molt estressada. Els grans temes que la Riera ha tocat al llarg de la seva obra es despleguen amb una contundència, una passió i un fervor torrencials. El fet essencial de recercar el passat en el present dona lloc a una investigació que la treballadora i fidel Rose realitzarà amb una fidelitat completa. La intriga que mou el mecanisme de la novel·la negra es desplega amb una intensitat que arrossega el lector a seguir l’aventura de la identitat confusa i difusa de la Simpson. Els ambients de por, els llaços familiars ocults, els terrors de monstres i successos sobrenaturals amb la penetració del passat en el present fan que el llibre s’emparenti amb la narrativa gòtica que ja trobàvem en obres com Natura quasi morta i Venjaré la teva mort. També és cert que el suspens i el misteri que sobrevolen l’atmosfera de la novel·la amb girs argumentals inesperats, tensió constant i un ritme ple d’acció, fan creure que ens trobam en un thriller d’una trama enrevessada que cal llegir amb molta d’atenció. Per acabar diré que la novel·la històrica tan estimada per la Riera també apareix en la denúncia de les injustícies que ha sofert la Simpson per ser afroamericana de família pobra, i en la seva defensa coratjosa. Una novel·la que es llegeix amb l’adrenalina en estat d’excitació contínua.

Suscríbete para seguir leyendo