Un aucell assenyat

De vegades, més vegades que les que som capaços de reconèixer, els més joves ens sorprenen. Poden ser les teves filles, un nebot, la filla d’un amic o, simplement, un alumne del qual -fins el dia d’avui- no has pogut esbrinar quina veu té. De vegades, quan menys t’ho esperes, aquell adolescent que no sap quin estrany mecanisme és a punt d’activar, formula la pregunta inesperada: «I tu, en el vostre temps, què...?». Es irrellevant com continuï la qüestió, ens és indiferent el que demani, allò que es desferma en el teu cos és una successió de sensacions que desconeixes. És equiparable al primer dia que a una botiga et digueren «senyor» i et girares, mirant enrere, perquè no et consideraves al·ludit.

Aquella suor freda que recorre la teva pell t’anuncia que no, que no ets tan jovenet. Voldràs reaccionar, i... aquest pic ja no hi seràs a temps. Diràs allò de «aquest també ho és, el meu temps!», cosa que ningú amb dos dits de seny et negarà: Putin, la Rosalia, la Intel·ligència Artificial, el sandvitx d’alvocat o Filmin també formen part del teu temps, sens dubte, però desenganya’t. El que un rarenc consens global afirma és que «el teu temps» de veres és un curiós període, difícil de delimitar, en el qual consolides aquells hàbits, aquells gustos, aquells interessos que, indefectiblement, t’acompanyaran durant l’edat adulta, la tercera i, si s’escau, la quarta edat.

Jordi Vidal, poeta, investigador i professor d’Història, ens proposa en aquest volum un dietari desordenat, una antologia de textos de temes ben diferents que ens acosten la visió que té del seu temps, del temps passat i del temps present. Procedents del seu blog, aquests petits relats i descripcions ens fan arribar les pinzellades tacades de memòria d’un aucell assenyat.

Al llibre podreu trobar gairebé de tot: records escolars, recomanacions musicals, referències literàries i unes gotes, sucoses, de nostàlgia. Música clàssica; música rock que ja és clàssica; Beatles; la tele; Disney; Ifni; el CIDE, la Graduada i el Ramon Llull. Tot hi és. El viatge a la infantesa, als anys ’60, i sobretot als ’70, ens porta a aquella època de les enciclopèdies que, sense internet, ens permetia navegar, trescar, de tom en tom, de volum en volum. Com a El tiempo es oro, però sense la veu i la presència de Constantino Romero. Temps de llibres de text que feien oloreta a tinta, a impremta, a pastís repartit entre Anaya i Santillana (i Bruño, i Vicens Vives...). Pareix que hi ha hagut molt de canvis. O no tants. Ara sembla que hi ha altres pastissers, més digitals, però els seus dolços, innovants i gamificadors, no fan aquella oloreta a llibre. Sort del dietari de Jordi Vidal, una magnífica lectura per a no perdre de vista el seu temps. El teu temps.

Suscríbete para seguir leyendo