Entre el cel i l’aigua, la línia de l’horitzó, res pus.
Escriure és bastir amb la precarietat de la llengua un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les hores, les agitacions sexuals, la bellesa de les coses, el desfici i les batalles de l’amor, les ràbies i els plers, la dolcesa dura de viure.
Philippe Jaccottet: un mestre.
El vaig conèixer en un dels meus viatges juvenils a París amb un dels seus primers carnets de notes d’aquesta sèrie que ha titulat La Semaison (Gallimard) i que no s’ha aturat d’escriure tot al llarg de la seva vida. La semaison és la dispersió natural de les llavors d’una planta, i en la seva obra és ell mateix que ens dona totes les seves llavors al llarg d’una existència, totes les seves lectures, tots els seus paisatges, tots els seus autors, tots els seus batecs més clars. I ho fa d’una manera tan simple i senzilla que t’enamora, que et mostra una sensibilitat extraordinària, una capacitat d’observació justíssima i un sentiment de la llengua tan fi que el converteixen en un mestre que és alhora poeta, filòsof i savi. Jaccottet és un sentidor de bon de veres i tota la seva obra està impregnada d’una hiperestèsia que el fa estar atent a les més minses palpitacions del temps, a les vibracions més clares de l’esperit. Aquestes plaguetes plenes de notes són un tresor continu de troballes, uns llibres de poemes, unes formes rizomàtiques de literatura singularíssima que trob extraordinàries: conjugar la descripció d’un paisatge revelador amb unes notes sobre Bashô i la traducció de tres haikus seus, comentar una revista com Hermès número 1 i 2 o l’“Oda a la tardor” de Keats i uns versos de Leopardi, fer un obituari sentit i ver d’un amic com Jean Paulhan, d’un pintor com Picasso o d’una poeta morta tràgicament com Ingeborg Bachmann i contar-nos fil per randa els nombrosos somnis i malsons que travessen les seves nits, citar escriptors, filòsofs, savis amb les frases exactes que li servien per il·luminar el seu itinerari o descriure per què el feia plorar la “Sonata per a piano en si bemoll major” de Schubert en la interpretació de Clara Haskil, destacar la finor de Nuno Judice quan ens conta la misteriosa metamorfosi de la pèrdua o la invenció d’una metàfora sobre l’ametlla com una copinya de fusta picada de porus.
Quan el 2014 varen sortir les seves Oeuvres (Gallimard) en un volum de 1.603 planes a la Bibliothèque de La Pléiade vaig ser feliç. I per afegitó aquesta publicació era un privilegi, perquè només quinze autors vius han pogut veure publicada la seva obra completa. El meu amic, editor i poeta Antoni Clapés ha estat l’introductor i el traductor de sis llibres de Jaccottet al català. Els llibres traduïts són Rèquiem (Cafè Central - Eumo Editorial), A la llum de l’hivern (Lleonard Muntaner Editor), El passeig sota els arbres (Días Contados), L’ignorant. Poemes 1952-1956 (Lleonard Muntaner Editor), Aires (Cafè Central - Eumo Editorial) i Quadern de verdor (Adia). Jaccottet també era un traductor creador magnífic. Entre les obres que va versionar en francès hi ha l’Odissea d’Homer, la poesia de Friedrich Hölderlin, l’obra completa de Robert Musil i de Rainer Maria Rilke. Tot i haver mort a 95 anys, han sortit dos llibres inèdits seus, La Clarté Notre-Dame i Le dernier livre de madrigaux. Llegiu Jaccottet i us ajudarà a viure!
Maxim’s.
Maxim’s de Paris és un conjunt de dos cedés que contenen quinze i catorze cançons de cantants i grups molt diversos que han estat mesclats per dos Djeis magnífics: Albert de Paname i Félix. M’agrada la història d’aquest restaurant mític de la rue Royale, 3, de París: l’any 1852 era una gelateria d’un tal Imoda. Maxime Gaillard el transforma en restaurant, Maxim’s et George’s, que esdevé el lloc de trobada dels cotxers. La primavera de 1893, Irma de Montigny, que acaba de deixar amb molt d’enrenou el Café de Paris, baixa a peu, acompanyada per Antoine de Contades, la rue Royale i empenyen la porta de la sala d’aquell restaurant popular ple de fum i gent. Irma queda fascinada pel lloc i el propietari. Sopen com a reis i prometen tornar. El tot París de la Belle Époque descobreix Maxim’s. El 1900 el restaurant pren partit i es vesteix amb l’art emergent: l’Art Nouveau. La caoba, els ornaments de coure, els miralls bisellats, els decorats de lianes, de fulles, de flors o de tiges estilitzades vestiran des del saló de l’entrada fins al gran saló ple de fulles de castanyer. Un gran vitrall lateral tallat i aferrat amb capes superposades que representen flors de cascall, nenúfars, umbel·líferes a les voreres d’un riu, dona a la claror del restaurant la calidesa d’un aquàrium d’aigües color d’ambre, de fons vegetal i selvàtic. El 1981 el modista Pierre Cardin compra Maxim’s i el converteix en un lloc viu que atreu una clientela jove, prestigiosa i cosmopolita del món de la cultura, de les finances, de la moda i de la política. Inaugura uns rendez-vous que comencen amb Caroline de Mònaco i Mick Jagger. Dins aquest new look, Cardin crea els Divendres de Maxim’s, uns sopars gastronòmics amb un ambient de festa al qual posen una banda sonora dos Djeis: Albert de Paname, figura emblemàtica de la nit parisenca que ha fet ballar diverses generacions. Començà el 1964 al Tabou, passà al mític Balajo i al Café de Paris de Londres. La mescla i el mestissatge de gèneres fa que combini el dolç i rítmic “Falling” i “Love” del grup Shazz amb el salser i caribeny “Son al son” de l’Orquesta Aragón, que el clàssic dels seixanta “Moliendo cafè” sia interpretat en versió melòdica per Omar Bashir i el “Bacalao salao” per uns electrònics Sidestepper. Confegeix músiques ètniques tan allunyades com l’arabesca “L’histoire” de Cheb Tarik i l’andalusa “Frontera del ensueño” de Rey de Copas. L’altre Djei, Félix, va començar el 1995, quan al Festival de Canes posà música a una festa de Wim Wenders. El creador de moda Éric Bergère li confià la vestimenta sonora de les seves desfilades, i també Paul & Joe i Jean-Paul Knott. El seu disc de Maxim’s crea, sobretot, atmosferes sonores amb músiques de percussió, cants a cappella, funk i jazz. M’entusiasma la veu de Martha Cinader a “Lasting” i el grup Crackpot interpretant “Heavy Flowers”. “Turtle E’s” de La Taverne du Lac és música dance de luxe i “One night Samba” de Tim ‘Love’ Lee podria ser música contemporània. Gaudis sonors!
