Per molts segles més!
Tenc una alegria molt gran quan puc felicitar un escriptor que celebra el seu centenari. I si aquest escriptor és català, i no s’ha aturat des que va tenir us de raó d’estimar i lluitar per la llengua catalana com el mestre Josep Vallverdú, em sembla un vertader prodigi. Josep Vallverdú i Aixalà va venir al món el 9 de juliol de 1923, al carrer del Carme número 34 de Lleida. Avui, dia 9 de juliol de 2023, mentre escric aquestes línies, m’agradaria ser a l’acte institucional al Palau de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona, on les autoritats, els familiars, els amics i nombrosíssims lectors fan una festassa d’aniversari. Mestre Vallverdú, amb aquest humor i aquesta bonhomia que estic segur que són unes de les fonts ufanes de la seva vida, ha agafat la medalla dels cent anys que li havien donat i se l’ha posada com un pegat davant l’ull dret, com si fos el pirata Dragut. Els desitjos d’un home que ha superat tot el segle XX són clars i senzills: «Que se’m recordi com una bona persona. I que es perpetuï una part de la meva obra. Estic content perquè el poble m’està tornant la dedicació amb estimació i afecte». També ha dit clar i català: «La llengua retrocedeix perquè no s’empra prou. L’hauríem d’usar constantment».
Fa poc, a la presentació de Mosaic de tardor (Proa), que és la darrera entrega dels seus escrits autobiogràfics (recoman Desmudat a les golfes, on conta la seva infantesa, Vagó de tercera, en què explica la seva postguerra, i Garbinada i Ponent, on conta des dels anys cinquanta als setanta), Vallverdú va dir una frase que m’impressionà: «Soc un nen que als quatre anys tenia un interès fora mida per les paraules». Aquest amor infantil a la llengua m’agermana molt amb ell, perquè també record que de ben petitó m’estimava més jugar amb un alfabet de lletres que m’havia fet mon pare que amb indis i vaquers com tots els meus amics. Enguany també ha tret un altre llibre, La llengua viscuda (Tres i Quatre), en què recorda la veu de Lluís Companys quan va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola el 6 d’octubre de 1934 i diu paraules ben pensades: «Hom ha parlat de catalanofòbia: malauradament no ens queda altra opció que témer que de debò existeix i sigui el motor central d’una cada dia més descarada causa general contra la nostra llengua, que és com dir la nostra gent». Es defineix com un guerriller de la llengua. I assegura: «Estic cansat de moltes de coses, però, de defensar la meva llengua, no me’n cansaré mai».
Un escriptor tot terreny.
Allò que m’entusiasma de mestre Vallverdú és que ha estat un escriptor tot terreny que ha fet literatura infantil i juvenil, novel·la, assaig, poesia i teatre. El vaig conèixer per primera vegada en les seves modèliques traduccions de novel·la negra de la col·lecció La Cua de Palla d’Edicions 62, que m’oferiren hores i hores de suspens, d’intriga i de gust. Per això li han donat just suara el primer Premi Trajectòria Creixell.Crims, per reconèixer la seva tasca com a professor, narrador, poeta, dramaturg, lingüista i traductor, i pel seu corpus literari de més de 300 obres publicades. Volen destacar, especialment, les seves traduccions d’obres de novel·la negra a la mítica col·lecció La Cua de Palla (col·lecció dirigida durant molts anys per Manuel de Pedrolo), i la seva contribució a la història del gènere negre i policial en català.
L’any 1960, després d’haver traduït moltes novel·les juvenils per a Seix i Barral, escriu la seva El venedor de peixos. «Quan la censura va obrir un poc la mà vaig portar el llibre que ja tenia escrit a Miquel Arimany. De seguida van publicar també el Joaquim Carbó, el Sebastià Sorribas i l’Emili Teixidor». Després vindran La caravana invisible i Trampa sota les aigües, premi Joaquim Ruyra de 1963. Cinc anys després va rebre el premi Josep Maria Folch i Torres per Rovelló, aquell canet educat en un mas, el seu personatge més conegut, que ha estat traduït a més d’una desena de llengües.
Argila, Ronda de boires, A ull nu, Pa de forment i Atresorat silenci són els seus libres de poemes escrits amb una veu singular, de celebració, amarats d’un noucentisme tardà, on canta l’amor, la mort i el pas del temps. Aragalls és el seu darrer poemari, prologat per Àngels Gregori, on ens dona una mirada ferma, honesta i bella sobre el món
Dedicat a l’ensenyament fins a la jubilació, a finals dels anys vuitanta, el professor Vallverdú, com el coneixien els seus alumnes, començà un conjunt de reconeixements: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or, el premi Jaume Fuster i el doctorat honoris causa de la Universitat de Lleida. L’han fet fill predilecte de Lleida i adoptiu de Sant Martí de Maldà, les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí i Balaguer.
En aquest Any Josep Vallverdú, del qual ha tingut cura Carme Vidal Huguet, encara ha d’aparèixer una nova novel·la, i l’escriptor continua treballant en un llibre de poemes, titulat Orama. Fins a l’11 de setembre es pot veure al Palau Robert de Barcelona una exposició dedicada a la seva obra, Geografies de Josep Vallverdú, que mostra 303 títols en primera edició que repassen l’obra i la vida lligada al país i a la geografia. Ell diu: «He arrelat en totes aquestes geografies, hi he donat molt, però també he rebut tresors que han enrobustit el meu caràcter i han afinat la meva sensibilitat».
Per molts segles més!, mestre, homenot Vallverdú.
