Dies amb un llibre preferit.
Aquests dos llibres que us recoman amb passió són d’un gran mestre, Marcel Proust, que va fer aquella catedral de lletres que és A la recerca del temps perdut, i també algunes obres menors que m’han acompanyat sempre perquè sota la seva petitesa són essències literàries que poden perfumar les nostres vides estiuenques amb una energia i una dolçor inoblidables.
Em referesc a Sobre la lectura (Quaderns Crema) i Fragments (Flâneur). El 1906, Proust va escriure Sobre la lectura, que, si bé va ser pensat inicialment com un prefaci per a la traducció que va fer de Sèsam i els lliris de John Ruskin, va obtenir immediatament, per la seva densitat i senzillesa, un gran ressò com a assaig independent. Aquest text, que Proust va recollir posteriorment a Pastiches et mélanges, és una defensa magnífica de la lectura i una meditació tranquil·la i profunda sobre la importància que tenen els llibres en la nostra vida. Preludi, sovint paral·lel, de l’estil de la Recerca, conté el bessó essencial de la seva teoria estètica.
«En la lectura, l’amistat torna de sobte a la seva primera puresa. Amb els llibres, cap amabilitat. Aquests amics, si passem la vetllada amb ells, és veritablement perquè en tenim ganes. A ells, almenys, sovint ens reca deixar-los. I quan els hem deixat, cap pensament d’aquests que fan malbé l’amistat: què han pensat de nosaltres? Potser ens ha faltat tacte? Hem agradat?—i la por de ser oblidats per un altre. Tots aquests tràngols de l’amistat expiren al llindar d’aquesta amistat pura i tranquil·la que és la lectura»,
L’editorial Flâneur ha tret una col·lecció denominada Fragments. Segons em va dir l’amic Jordi Llovet, s’haurien de dir «Passatges», perquè segons la filologia un fragment és un tros de vers o de prosa incomplet, trobat en manuscrits malmesos, o citat per autors posteriors als originals, la qual cosa té una llarga història a les lletres. Com si haguessin restaurat l’escriptura d’aquells apotegmes dels antics, els moralistes francesos dels segles XVII, XVIII i uns quants del XIX, varen escriure en forma fragmentària: però l’apoteosi d’aquesta llei d’escriptura es troba en els escriptors romàntics alemanys, que varen considerar que un passatge curt, del tema que fos, reunia tanta saviesa, o més, que les llargues tirades d’escriptura. Això també m’ho va ensenyar mumare, Paulina Amengual, que tenia un quadern de tapes dures amb una etiqueta que deia: Morceaux choisis. Allà, amb la seva cal·ligrafia anglesa, copiava els fragments que més li havien agradat de les obres que llegia. Hi vaig trobar morceaux de Costa i Llobera i Cèlia Viñas, Pavese i Colette, Bécquer i Lorca, Mercè Rodoreda i Ana María Matute, Woolf i Voltaire, Rilke i Cernuda. Aquesta plagueta va ser un dels meus primers textos d’aprenentatge i de formació literària. I mumare, amb la seva obertura didàctica, em va regalar un quadern perquè pogués emular amb les meves lectures el seu. Aquests quaderns m’han acompanyat tota la vida.
Ja podeu entendre després d’això que, com que m’agraden les frases memorables, els consells literaris i els pensaments volanders, aquest llibre fet de tessel·les de Proust, que prové de fragments i trossos escrits per ell en diverses obres, m’ha entusiasmat. Són això ni més ni menys: els passatges extrets de les seves novel·les, la correspondència i els articles de crítica literària i artística formen un petit cos que fa passar un guster, sobretot si el llegeixes davall uns pins damunt unes roques a la vorera de la mar amb l’embat que et refresca el cos i Proust els pensaments.
De vegades trobes en aquest llibre fragments de l’altre llibre, la qual cosa és molt excitant. Per exemple, aquest pensament estremidor: «Potser no hi ha dies de la nostra infància que hàgim viscut tan plenament com els que crèiem que deixàvem sense viure, els que vam passar amb un llibre preferit?» És una reflexió vertadera i fonda escrita amb una música perfecta.
Mentre llegia i rellegia aquests petits tractats, els subratllava, posava paraules i signes als marges i passava un pler de no dir. Hi ha tota una teoria de la lectura tan senzilla, tan generosa, tan exultant, tan engrescadora, que els he recomanat a alguns adolescents fills dels meus amics, d’aquests que estan penjats amb el mòbil i amb els jocs tecnològics, i alguns han caigut en la seducció proustiana d’uns passatges magnífics i, a més a més, com que són bocinets, fan llegiguera i no et cansen gens.
«La veritable vida, la vida per fi descoberta i aclarida, l’única vida, per tant, plenamente viscuda, és la literatura».
«En tots els fets que en la vida i les seves situacions contrastades es relacionen amb l’amor, el millor és no mirar de comprendre, perquè, en el que tenen d’inexorable i d’inesperat, semblen més aviat regits per lleis màgiques que no pas per lleis racionals».
“Per aconseguir que la realitat sigui suportable, tots estem obligats a alimentar dins nosaltres algunes petites bogeries».
«Sens dubte l’amistat, l’amistat que té en compte els individus, és una cosa frívola, i la lectura és una amistat. Però, si més no, és una amistat sincera, i el fet que es dirigeix a un mort, a un absent, li dona un caire desinteressat, gairebé commovedor».
Proust va col·locar en els seus llibres l’inexpressable, el fugisser, el lleuger i l’intangible, la música del mar que hi ha dins un corn, com em comentava l’amic Sebastià Perelló. Allò que no pots tocar i és més ver que qualsevol objecte material: la música sobre la lectura que hi ha en aquests dos llibres és addictiva i memorable. Dues obres perfectes per dur dins la senalla dels llibres de vacacions!
