PLAGUETA DE NOTES (CMXXXII)

Dins el bosc barroc

Pascal Quignard.

Pascal Quignard. / BIEL MESQUIDA

Biel Mesquida

Biel Mesquida

Ador Pascal Quignard

I em va molt bé llegir-lo i escoltar-lo en aquesta hora en què només seguiria la filosofia de Chuang Tse i els taoistes, que rebutgen la societat i viuen a les muntanyes. Chuang Tse diu que no s’ha d’escriure, sobretot no s’ha de fer res.

Em sent al costat de Pascal quan diu coses com aquestes: “Som un barroc. Cerc la intensitat de l’emoció per qualsevol mitjà. No som un clàssic, no cerc la perfecció. Els barrocs cerquen la intensitat, no la bellesa. Si podem fer plorar som feliços. La intensitat és el moment en què les coses es desborden. És el mateix que l’amor. La sexualitat no és més que desbordament, és un brostar. Hi ha obres, obres molt belles, que són calma, equilibri, i poden estar molt bé. En canvi hi ha obres que només cerquen la intensitat, els desbordament, el brostar, aquestes són les barroques.”

Tenc al meu costat el llibre que Ignacio Vidal-Folch ha traduït amb un castellà fondo, molt quignardià, i reflectint l’energia poètica d’aquesta obra, El amor el mar (Galaxia Gutenberg), que és una història que passa al segle XVII quan el regne de França es trobava sacsejat pel fanatisme i la violència (Pascal diu literalment “els moments més violents són, desgraciadament, els més creatius), per pandèmies, revoltes contra el poder del monarca, manifestacions dels afamegats en una Europa desolada per les guerres de religió que no s’acabaven mai. En el centre de la trama polifònica hi ha dos personatges: la mestra de viola, la finesa Thullyn, deixebla de Saint-Colombe (aquell inoblidable protagonista de Tots els matins del món), i el compositor sense obra i virtuós del llaüt i la tiorba Lambert Hatter. Hi ha un amor desbordat entre ells dos, que viatgen amb un idioma comú i xampurrejant-ne molts per aquesta Europa devastada amb unes escenes il·luminades per la claror de les teles de Georges Latour i els gravats de Jean Baptiste Bonne Croix en aquell univers ple de clarobscurs, desmesurat, excessiu, fort i cruel del barroc. Els episodis amorosos dels protagonistes es creuen amb nombrosos artistes dels quals destaca Johann Jakob Froberger, organista, violinista, clavecinista que Bach va reconèixer com un mestre. Quignard broda un tapís verbal ple d’exquisideses i grandioses celebracions, càstigs terribles i actes d’amor desinteressat, morts sense volta ni solta i aquest gran amor que ho cus tot, contat amb una prosa essencial i abassegadora. No cal cercar vertebració en la novel·la: són textures que cal caçar amb l’oïda fidel transmissorera de la música verbal. Quatre colors: amor, mar, música, mort. Faci el que cadascú faci, esperi el que esperi de la deriva de la seva pròpia vida, no sap ningú quin és el seu nord. Ni tan sols ho descobreix al final, quan la seva llum s’apaga. Hi ha reflexions sobre la música, sobre l’amor, sobre l’estètica, mesclades amb descripcions de paisatges entremig d’interpretacions musicals, abandons sobtats i retrobaments plens de fulguracions dels amants. M’entusiasma la superposició de les veus, els canvis inesperats que et duen a l’escriptura en primera persona o l’aparició d’un narrador omniscient i, fins i tot, del mateix autor. I Pascal Quignard ens diu a les clares: “La música, les paraules, el verb, són sempre a l’origen de la nostra salvació, de la nostra redempció. Sempre. Quan contempl les imatges dels pobles ucraïnesos en runes record la meva infantesa. També vaig créixer en una ciutat en runes, víctima dels bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. D’Homer a Guernica, de Guernica a les ciutats ucraïneses, el vessament de sang i la destrucció de les ciutats forma part essencial de la història, la nostra història, totes les històries. Tucídides conta la caiguda d’Atenes, víctima de la pesta. Polibi conta la caiguda de Cartago i l’espectacle contemplat pels soldats de Roma. Desaparegueren Atenes i Cartago. Ens queda Tucídides i Polibi.” Aquest home que estima l’alba que ho il·lumina tot però sense colors. Aquest home que estima l’arribada del sol, l’aurora, té molt clar allò que ens salva. L’essencial és crear. La creació és una font ufana que encén i sembra el nostre futur. Paraula de Pascal!

La prosa de Rilke

La finestra s’obre damunt una claror encegadora. És el cel de l’horabaixa del dia de Sant Joan i tota la calor es reconcentra sobre aquest paisatge de verds i de grocs resplendents i polifònics. Refilen els paons amb un crit selvàtic com una benvinguda a les messes estiuenques. Les ovelles fan sonar els picarols mentre mengen les espigues d’or de la civada. Unes roses dobles fan el bategot dins una ribella plena d’aigua. Han passat tota la nit nedant en l’aigua, agafant la serena i el perfum dels romanins, de les alfabegueres, dels lledoners i de les flors de cactus. Al matí ens hem rentat amb aquella aigua amarada de vitalitats botàniques. Era tot un renaixement després de la revetlla i el fogueró on hem cremat les coses velles. Anem per feina: som un fan de Rainer Maria Rilke. Havia llegit les seves poesies, les versions magnífiques de Joan Vinyoli, i em pensava que ho sabia tot d’aquest número u de la lírica europea. Però gràcies a l’amic i excel·lent traductor Jordi Llovet fa uns anys vaig descobrir un llibre rilkeà en prosa i que es pot considerar una novel·la que d’una forma clara i llampant destrueix tota la rancior del segle XIX i amb una experiència de crisi existencial ens obre d’ampit en ample les portes de la contemporaneïtat: Els quaderns de Malte (Viena Edicions). Malte és un jovençà que ens conta la seva vida en el París de principi del segle XX. Rilke va escriure l’obra entre 1904 i 1910, la qual cosa es reflecteix en la seva prosa fonda escrita per lluitar contra la mort. La història d’aquest jove que ve de Dinamarca per fer-se poeta és tot un bell tractat de saviesa teixit amb una poètica en què les idees esdevenen descripcions i viceversa. La traducció de Llovet és una festa.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents