Llivanyes de lletra

El record d’unes roses.

Vaig anar a una inauguració d’una col·lectiva de pintura en un hotel de luxe. M’empenyia l’amistat amb una pintora, la coneixença d’un fotògraf i el paisatge que enrevolta aquell casal hospitalari de gent rica, molt rica. Quan vaig arribar al poblet, la bellesa de les muntanyes al capaltard i de les cases encaramellades devora una esglesiola m’omplí d’una serenitat que necessitava. No em vull queixar dels problemes domèstics (la dificultat d’aparcar, la multitud de guiris, l’excés de construccions exprés per molt «correctes» que fossin...), i només remarcaré que no hi havia cap desbarat que fes mal d’ulls. Potser em va entristir l’estat ruïnós d’un antic casal que segurament els okupes havien fet malbé i que ara em digueren que havia comprat l’ajuntament per fer-hi un espai de cultura.

Quan vaig arribar a l’hotel en què hi havia la galeria de l’exposició em va sorprendre la cura dels rehabilitadors del casal immens de pedra en què la llum convertia en crosta de pa just tret del forn aquelles parets centenàries i l’ordre multicolor d’aquell jardí en terrasses on les espècies més variades presentaven una floració quasi miraculosa. No em vaig poder entretenir gaire en la contemplació perquè arribava tard al vernissatge. L’exposició col·lectiva presentava un panorama ben variat d’artistes en el qual la meva amiga escultora i el meu fotògraf no em deceberen gens amb unes obres fetes amb mester i art. Vaig beure una copa de vi negre mentre saludava amics i coneguts. I en partir, just quan la llum del crepuscle il·luminava de daurats els roquissars de les muntanyes fins a la meitat mentre la fosca pujava a poc a poc, vaig tenir un satori. Un satori és aquest moment en què de forma clara saps que només existeix el present (on neix el passat i el futur) creant-se i dissolent-se en el mateix instant. Dit en una paraula: vaig tenir una il·luminació. Un mestre zen diria: «Abans de la il·luminació, els rius eren rius i les muntanyes eren muntanyes. Quan vaig començar a experimentar la il·luminació, els rius van deixar de ser rius i les muntanyes van deixar de ser muntanyes. Ara, des que estic il·luminat, els rius tornen a ser rius i les muntanyes són muntanyes». El satori aparegué quan em va ferir tot l’esperit amb un punyal de bellesa aquella columna enrevoltada d’un roser enfiladís amb una munió de roses grosses, carnoses, d’un color vermell fosc, amb uns tons vellutats i un perfum finíssim i embaumador que no podré oblidar mai.

Un document emocionant i vivíssim d’una mestra de les lletres.

No deix entrar ningú en el meu taller, obrador, estudi, gabinet o laboratori. Crec que l’únic que m’entendria és l’amic i mestre Joan Brossa que en el seu àtic petit del carrer Balmes de Barcelona m’ensenyà que el desordre és una de les formes més sanes i sàvies de la creactivitat. Entre els munts de llibres, revistes, diaris i cartells he seleccionat una obra extraordinària per mil i un motius que darrerament em fa molta de companyia.

Diarios y cuadernos. 1941-1995 (Anagrama) de Patricia Highsmith. Una joia, un tresor, una obra íntima i inacabable, un autoretrat artístic de 1.250 planes que farà passar una bona estona i donarà un guster als amadors d’aquesta gran emperadriu de la literatura que ens mostra amb tots els detalls i les intrigues cinquanta-quatre anys de la seva vida més singular i significativa. Record la Highsmith a les entrevistes feta una dona misantropa i tancada que no amollava ni pruna i li havien de treure les paraules de la boca amb rampins. Sort que la seva editora, Anna von Planta, va trobar en el fons d’un guarda-robes de la roba blanca devuit diaris i trenta-vuit quaderns que oferien un testimoni de 8.000 planes. Sembla que Patricia havia considerat la possibilitat de publicar els seus quaderns. Ho confirma una nota per a l’amiga Gloria Kate Kingsley. D’altres vegades li va passar pel cap cremar les llibretes o cedir-les als Lesbian Herstory Archives de Brooklyn. Finalment va designar Daniel Keel com a marmessor literari del seu patrimoni i a través d’aquest arribaren a la seva darrera editora, que fa un pròleg on d’una forma pragmàtica i sense floritures explica com va anar tot. El llibre segueix una seqüència cronològica i al marge de la primera època es divideix en cinc períodes que es fonamenten en els llocs en què va viure la Highsmith: primer als Estats Units, després en diversos països europeus i els darrers anys a Suïssa. Entenem els dubtes que tenia sobre la seva identitat sexual, l’acompanyam en les nits de marxa fins a la matinada de Greenwich Village (bars plens de fum, encontres nocturns, amors secrets, còctels endimoniats), en els començaments de la seva vocació literària i en l’èxit d’Extraños en un tren (que Hitchcock duu al cinema quasi tot d’una), en el seu pas per la colònia d’artistes de Yaddo amb gent com Flanery O’Connor i Chester Himes, en la promíscua i convulsa vida amorosa amb nombroses dones, en la publicació de la seva novel·la d’amor lèsbic El precio de la sal amb pseudònim per fugir de l’escàndol, en la seva addicció a l’alcohol, en la seva decisió de partir cap a Europa, fins als desolats anys de la seva vellesa a Suïssa. L’escriptora duia un doble registre de la seva vida. En els diaris detallava les intenses, entremaliades i doloroses experiència íntimes. En els quaderns de feina processava les seves experiències i feia reflexions sobre l’escriptura, exercicis d’estil, observacions sobre art i idees i trossos sencers sobre contes i novel·les. Ja pots entendre, lector amic, que és un llibre per llegir amb la curiositat en punt i deixar-se endur pels diferents anys i períodes d’una vida apassionant, d’un cervell apassionat i d’una escriptora apassionant. L’epíleg de Joan Schenkar és el xafardeig savi, culte, detallat i amb noms i llinatges de totes les dones (artistes, pintores, milionàries, galeristes, editores, fotògrafes, llibreteres i un llarg etcètera) que foren amigues, muses, confidents, amants i de tot de la Highsmith al llarg de la seva vida. Tota una novel·la de novel·les, una enciclopèdia d’amors, savieses i influències. Un llibre de capçalera inacabable!

Suscríbete para seguir leyendo