Sant Jordi duu llibres i roses (I III)

Taula desordenada.

Estic content perquè he rebut algunes comunicacions per terra mar i i aire de lectores (dissortadament no hi ha cap lector. Tot un símptoma), que m’agraeixen el gust que han passat d’alguns del llibres que he recomanat darrerament. I això em fa molt de bé perquè em demostra que la meva tria de llibres és de bona qualitat per un cantó i ben variada per l’altra. I que no em deix dur per cap altre motiu que la meva experiència personal, la sobirania pròpia que tenc com a lector únic. No ho oblidem. Tot lector és sobirà!

Anem per feina!

Periodisme i llibertat. Cartes 1920-1950 (Destino), de Joan Estelrich-Josep Pla. Som un xafarder de totes les lletres íntimes dels escriptors. I poder llegir aquest centenars de cartes de dos homenots com el felanitxer Estelrich i el palafrugellenc Pla és tota una festa. Aquest període de trenta anys tant l’un com l’altre tenien una intersecció essencial: feien feina pel mecenes i cap dels conservadors catalanistes Francesc Cambó en territoris diversos de la cultura tant a Catalunya com a l’estranger. L’època de la dictadura de Primo de Rivera, els anys de la República, els silencis de la guerra incivil i la postguerra, i el final des del 1947, són els materials apassionants d’aquesta conversa escrita de dos mostres de la cultura. I aquest llibre s’hauria de conjugar amb aquest altre: Francesc Cambó. L´últim retrat. (Edicions 62), de Borja de Riquer. Aquest historiador ha fet una biografia cronologicopolítica que es llegeix com una novel·la. Perquè la vida d’aquest polític catalanista conservador podria ser la d’un protagonista d’una sèrie de Filmin. Un homenot seductor que volia reformar Espanya per aconseguir l’autonomia, que es va fer multimilionari i esdevingué un mecenes cultural de primer ordre, que tenia un conjunt de savis, poetes i intel·lectuals (Riba, Estelrich Gaziel, Fabra, Soldevila, Pla, etc.) que dirigien i promocionaven les seves empreses culturals, que llegia la Bíblia i els textos d’Homer o de Plutarc, que havia fet traduir al català a la seva Fundació Bernat Metge, i que s’embadalia amb els Botticelli que tenia a casa, és el centre d’una lectura rica, viva i apassionant.

La torre dels russos (La Breu Edicions), de David Gàlvez Casellas. M’entusiasma aquest text perquè parteix d’una casa, aquesta torre que li dona títol i que fou construïda el 1916 a Santa Coloma d’Andorra per un deixeble de Gaudí, Cèsar Martinell, per encàrrec d’un milionari nord-americà, Fiske Warren, per fer una comuna socialista. I em fa fer feina gustosa perquè no ens dona un relat fet amb cara i ulls, convencional i lloccomuner, sinó que ens entrega uns materials que estan amarats de nombroses possibilitats, una teranyina de camins, un calidoscopi de suggestions, una trama vista de biaix que el lector caldrà que armi per trobar la composició d’aquests detalls petits, les fitxes genealògiques, unes escenes perdudes, documents poc narratius d’arxius diversos... Uns fet que et fan fabular, imaginar, badar, que t’atrapen i t’estamenegen, un llibre que has de fer i gaudir amb frenesia.

Una troballa sensacional: tres llibres de poemes de Charles Bukowski (1920-1994), d’un home pobre de Los Angeles, de molts oficis, de l’escaló social més baix, gató, desordenat, poca-solta, amb una llengua verinosa de molt llenguatges, plena de color, d’energia, de mala llet, de fantasia, de veritat, sí, d’una veritat tan fonda com el dolor i el pler de cada dia. Dues antologies en català: Els plaers del condemnat. Poemes 1951-1993 (Edicions del 1984), traduït pel poeta amic Martí Sales amb una mestria que converteix aquests 274 poemes en un espectacle verbal que t’arrossega als llocs més foscs i vertaders d’una vida amb la sensibilitat a la punta de la dicció poètica. Bukowski essencial (La Breu Edicions), traduït pel poeta Marcel Riera. Són 95 poemes en versió bilingüe que també desprenen aquests vapors d’una poesia feta pel carrer, per les tavernes, per les taules de joc, pels racons de l’abandó, a raig, amb sexe, droga i alcohols diversos. En ambdós llibres trobareu un Bukowski en estat sòlid, amb escenes de carrer, confessions personals, mirades sobre els sense sostre, els tirats, els desvalguts, els vulnerables, aquells que contempla amb compassió i amb pietat, germans de la humanitat sofrent. Prosa retallada, sense virgueries ni mètriques, sense consol possible. Una antologia en espanyol: Abierto toda la noche (Visor), traduït per Eduardo Iriarte. Poemes escrits entre 1980 i 1994 que duen la seva marca bukowskiana: bregues als bars de mala mort, l’esperit de vi com a combustible, la singular bellesa dels marginats socials, la malaltia i l’esbucament amb la visceralitat i la visió del propi poeta de la seva desaparició.

Tres llibres valuosíssims que són el testimoniatge d’un home que no volia deixar perdre ni una mica del món o del temps. Al seu lloc web —Bukowski.net— trobareu informació bona!

Profecia (Edicions de 1984), de Raül Garrigasait. L’autor d’aquella magnífica novel·la que fou Els estranys (Edicions de 1984), torna a l’estranyesa mitjançant uns porcs senglars que surten del seu nínxol natural i envaeixen Barcelona. Aquest és el nucli d’aquesta novel·la en què compartim la fascinació amb aquestes bèsties amb les quals els humans de fa milers d’anys cercaven mimetitzar-se amb la natura. I una al·lota, la Débora, estudiant de semítiques, que duu dins el cap històries antigues de profetes i tot la ira del món contra el pare, Andreu Garom, especialista senglaresc, al qual responsabilitza de l’accident mortal de la mare. Tot això en aquesta Collserola, un lloc entre natura i cultura, que contamina la ciutat amb l’atracció del desconegut senglarer. Terrabastalls d’una distòpia?

Bootes (Navona), de Miquel de Palol. Aquest novel·lista poeta no té pèls a la llengua ni a la ploma. Diu: «Vivim en un règim de Vichy. S’ha estupiditzat la població i, de pas, els generadors d’idees, que han acabat cedint davant el mercat. L’única prescripció és la del mercat. Com deia Groucho Marx hem passat del no-res a la més absoluta misèria». I escriu un text apocalíptic de més de mil planes per contar-nos fil per randa tot allò que ens duu cap a la decadència. Un llibre que abasta sexe, política, tecnologia, moral, tot arranjat amb una escriptura desencantada, crítica, dura, i discernidora. Miquel de Palol descriu a les clares com veu el futur del món: Una al·legoria despietada sobre el destí de la humanitat, una metàfora sobre la crueltat del poder i les injustícies de la nostra societat. Un llibre molt recomanable en els temps durs i convulsos que corren i que cal llegir a poc a poc i amb intensitat. Passau gust!

Suscríbete para seguir leyendo