La metamorfosi del pla de Mallorca

El professor Picornell, geògraf i illenc de soca-rel, té el bon costum d’escriure, i que sigui per molts d’anys! Per paga, també té el de publicar, tant en la premsa local com en un blog prou ben il·lustrat (http://jcmllonja.balearweb.net/) i, per arrodonir la cosa, de reunir els seus escrits en format llibre, cosa que assegura a la seva producció un destí més material i menys efímer. Cal agrair-li, a ell i a l’editorial El Gall, un aplec recent, sota el títol explícit de «La fi d’un mon», amb una quarantena de cròniques ben arrelades al seu entorn santjoaner, per l’estil del seu anterior «Dalt del turó»(2019).

Yuval Harari va detallar a Sapiens que un factor clau perquè les societats humanes superassin l’estadi tribal per a constituir agrupacions més extenses va ser la capacitat de compartir informacions i comentaris sobre altres membres de la comunitat, fins i tot de poca transcendència; ras i curt: xafardejar. «La fi d’un mon» és una mostra excel·lent d’aquesta pràctica, amb la corresponent dosi d’humor i de crítica subtil, entelada amb una aparença de nostàlgia. Al llibre hi ha més personatges que pàgines: En uns casos, noms insignes (Camús, Guillem d’Efak, Messi, el pare Ginard...) o abjectes (Franco, José Antonio, Foxá); altres, invocats amb el respecte debut (Don Bartomeu, el jutge D. Francisco, sa Senyora Grassa...), però, sobre tot, gent del poble en abundància (Na Bel Coniona, en Bernardí des moticultor, na Bet Boscarrona, en Barrotes, en Sen Mendai, en Sion Vespa, na Tonina Peixofrito, etc. etc.), cada un protagonista del corresponent succeït o autor d’una frase memorable. El llibre correspon al paisatge de l’autor, com ho demostren les continuades referències a la fauna i flora del Pla de Mallorca, tant d’espècies silvestres com domèstiques i cultivades (n’esmenta quasi un centenar!). En definitiva, un llibre tan humà com naturalista, amb el rerefons d’un mon que canvia amb un ritme frenètic.

Un mon que acaba? Sí, com tantes vegades ha passat. Al cap i a la fí, el mon baleàric de debò (amb les seves originals exclusivitats biològiques, com en Myotragus), va acabar amb el poblament humà, fa 4.500 anys. De les hores ençà, han acabat els mons talaiòtic, romà, vàndal, bizantí, àrab... el mon agrari basat en la força muscular de bísties i persones, el de la mobilitat limitada als carros o el de les llars familiars (la foganya de cas padrins era un mon rodó, sencer, total, ens recorda l’autor).

Una mostra dels canvis és la referència d’un dels involuntaris col·laboradors de’n Climent a un grup de persones que descriu com «Tres moros i dos de per aquí, un d’ells foraster». Acaba un mon i en neix un altre, que podem simbolitzar amb la visió evocada per l’autor d’una mora «runner», amb vel, als afores del poble.

Suscríbete para seguir leyendo