Contarella de l’avior i un record

HO RECORD COM SI SOMIÀS!

No puc dir-te, G. H., tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho en anat a Son Ululavent (quina posessió més nostra, quin bateig férem a Son Cantenidormen, com és coneguda pels pagesos d’Albersana), on cada cosa duu el teu tacte o la teva empremta. He vist ditades teves als romanins del tancat de les herbes aromàtiques. He trencat un brot d’espígol per viatjar als teus armaris on em tancava aquells horabaixes d’estiu quan jugàvem a conillons. I hi quedava estormiat de carícies! He anat fins a la caseta de caça, just devora aquella paret de pedra seca en què l’humitat darrera i les pluges han fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu, G. H. llunyana, et posaves a la cabellera viva de tremolors, de perfums.

Dolors forts he tingut quan la figura d’Edward apareixia dins el ensomnis, com si la meva trista adolescència no s’hagués clausurat, com si la ferida restàs oberta i bategant. He trepitjat tots els nostres indrets del parc i la memòria no existia. Un buit s’ha apoderat de la gola, dels pulmons, de les glàndules lacrimals i he partit a l’escapada cap als estables. La ferum i la foscor m’han atacat conjuntament. Era una aparició elèctrica i enlluernadora dels records pels camins de l’excrement i del fum de clovella d’ametla en fermentació. He fet un viatge per les fosques negres. Em guiava per la claror malva d’un porticó obert al fons d’una sala de voltes de marès. Cop en sec m’he trobat amb una barca. Era la nostra barca amb el nom secret: Lot. He tingut una girada de ventre quan he pogut llegir amb les ditades i els regruixos aquelles lletres que pintàrem quan érem uns infants i vivíem dins les Geòrgiques més veres que han existit mai.

Després he entrevist la galera en què anàvem fins a Albarsana, Credixidor i cala Engodal o al bosc tenebrós de Son Melisaura. No hi havia el mul, en Valent, que ens deixava que li tocàssim el barramot blanquíssim i somreia. Aquí he caigut en una estat de postració violenta. He anat al fons de la païssa i m’he col·locat en posició fetal a un cornaló. He tornat als vespres infantils en què m’escapava del casal perquè tu m’havies dit alguna cosa dolenta i em refugiava dins la meva aterridora sordesa a tot quan hi havia al món. Era com si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la gargamella i m’ofegava sense ni una llàgrima, sense ni un gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita experiència de la mort. Sí, perquè si m’hagués mort en aquell moment no hauria tingut més que un gaudi: hauria deixat de panteixar en una agonia inacabable.

Només el teu nom, G. H., es mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la reblania a poc a poc, seguia baixant al llarg del coll i penetrava en el ventre. No crec que el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un sabor com aquest i produir-me uns efectes benèfics que s’irradiaven progressivament a tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el cervell alhora en una conjunció única. Suscitant-me un record més vast de cada sentit malgrat que en veritat l’esborri. Imposant una tristesa i una lentitud returadora i magnífica en els gestos. Afegint una joia que em retorna la paraula meristemàtica, feta un planter de músiques, que en un no-res són destruïdes.

SAUDADE DE TU.

Enyor de tu, amic, mestre, escriptor Antonio Tabucchi, que partires sense avisar el 25 de març de MMXII, i em deixares sense alè, amb el cor estret i una gran tristesa. Les notícies anunciaven la teva mort a Lisboa, als seixanta-vuit anys. No m’ho esperava de cap manera. No havia tengut cap notícia de la teva malaltia. Crec que et vaig conèixer en una bellíssima i menuda edició de l’editorial Adelphi que publicava Donna di Porto Pim e altre storie l’any 1983. Va ser un coup de foudre, un enamorament des de les primeres línies. Aquella escriptura teva tota plena d’aventures d’uns personatges que despullaven els sentiments d’ampit en ample, aquella escriptura saborosa de detalls, de llocs, d’illes, de sensacions que em quedaven gravades per la seva incandescència, aquella escriptura que m’amarava com una pluja lleugera que fertilitza la sequera de la vida, aquella escriptura que, sobretot, em feia escriguera. Des de llavors, Antoni Tabucchi, vaig començar a col·leccionar els teus llibres. Crec que els tenc quasi tots. Vaig recuperar Piazza d’Italia (1975) i Il gioco del rovescio (1981). Les històries, els contes, d’aquest darrer llibre crec que són de les que s’han gravat més profundament en el meu cap. Hi ha “Il piccolo Gatsby”, que l’he paragramatitzat algunes vegades, l’he copiat a bocins, perquè conjuga la teva escriptura amb la d’una altre autor estimat: Francis Scott Fitzgerald. Sou dos germans de l’ànima que m’heu acompanyat tot al llarg del temps. El Notturno indiano (1984) crec que el vaig llegir tres vegades seguides. El misteri fondo que exhalen les pàgines es mesclava amb una anada meva a l’Índia, on es va donar la coincidència de visitar alguns dels llocs que surten a la teva obra. I això li donava un plus d’interès. Després vingueren Piccoli equivoci sensa importanza (1985), Requiem. Un’allucinazione (1992) i Sostiene Pereira. Una testimonianza (1994). Aquesta darrera demostrava a les clares el teu engatjament, que sempre, per més secret que fos, havia format part de la teva obra. Aquest llibre va rebre el premi Aristeion 1997 i se’n va fer una pel·lícula de Roberto Faenza (1996) amb una interpretació magnífica de Marcello Mastroianni. Després arribaren La testa perduta di Damasceno Monteiro (1997), La gastrite de Platone (1998). A Somnis de somnis: els tres darrers dies de Fernando Pessoa convertires l’escriptor estimat en protagonista del teu text. Pessoa ha estat una de les teves gran passions. S’ha dit que volies ser un heterònim seu. El descobrires els anys seixanta quan estudiaves a la Sorbona, et fascinà i no el deixares mai. És com una ombra benèfica al costat de la teva obra. Els teus darrers llibres em feien molta de companyia perquè hi havia més que mai aquest desassossec, aquesta saudade, aquest enyor que no et deixava: Es va fent més i més tard (2001), Tristano mor. Una vida (2004) i El temps envelleix depressa (2009). Quins bells títols, quins bells relats! T’enyor i et llegesc!

Suscríbete para seguir leyendo